Article d’opinió: PSC, relat de com sobreviure fins al 2019

Ja fa dos anys que vam començar el mandat 2015-2019. Des de llavors a la nostra ciutat ha passat de tot: intent de moció de censura, trànsfuga, primavera POP…una mica de tot. Però també han deixat de passar coses necessàries per millorar el dia a dia de l’Ajuntament i sobretot de la nostra ciutat. Molt resumidament, destaquem:

Gestió de la plantilla municipal: el procés de regularització de la plantilla no ha avançat gens, i de moment l’únic que el PSC ha sabut fer ha estat col·locar als seus (ja vam fer article sobre això). A més, falta personal en àrees clau, sobretot a l’àrea de territori, concretament a mediambient i urbanisme, però també a recursos humans i a contractació.

Contractació: els fets parlen per si sols. Hi ha pendents diversos contractes, alguns amb partides anuals força significatives, que actualment estan en fase de pròrroga o fins i tot pròrroga forçosa: grua, parcs i jardins, deixalleria, escoles bressol, transport urbà (també vam fer pàgina informativa sobre això). A més, la gestió d’alguns d’aquests serveis externalitzats és pèssima. Recordem que el pàrquing de la Plaça Salvador Allende fa prop d’un any que ja hauria de funcionar 24h i que el mateix servei a Plaça 11 de Setembre és lamentable i intolerable (amb pròpies queixes dels usuaris i veïns, no ens inventem res). El servei de grua els caps de setmana no funciona, només en casos d’excepcionalitat (per la resta del temps ni està ni se l’espera). Del servei de recollida de residus i neteja viària encara estem esperant l’auditoria que s’havia de fer per saber si FCC, l’empresa concessionària, ha enganyat l’Ajuntament amb els serveis realment prestats. Però potser el servei que pitjor funciona és el de parcs i jardins; el manteniment de les zones verdes és nefast. Aquest és un dels contractes pels que encara tenim pendent una nova contractació, i des de fa temps. Diversos grups municipals hem demanat veure el contracte abans de ser licitat; de moment no ho hem aconseguit.

Més enllà dels contractes, la gestió directa de l’Ajuntament pel que fa l’espai urbà és també lamentable: pilones arrencades, arbres mal tractats, mal podats o directament mal tallats, forats a la calçada (el carrer principal de la ciutat, el carrer fondo, en té diversos exemples), etc. Simplement desídia i manca d’interès. On és la brigada? per què no funciona com hauria de funcionar?. Un exemple clar de la desídia que comentem és quan l’AUP vam presentar la moció per redactar un Pla del Verd Urbà amb l’objectiu de prendre mesures per millorar la gestió i incrementar el verd urbà a la ciutat. L’equip de govern, amb els seus socis de C’s (abans 4 regidors) i PP, van votar-hi en contra, dient que no era una prioritat. I així ens va. I què n’hem de dir de la mobilitat? on és el Pla de Mobilitat? quan es pensa presentar el projecte final de l’illa de vianants i se’ns passarà la informació? quan se’ns presentarà el projecte de carrils bici per fomentar una mobilitat activa dins de l’àmbit urbà, així com l’anella verda que el PSC volia impulsar? I així podríem seguir.

El PSC d’Ana María Martínez és simplement un desastre. No té capacitat de gestió. Els motius? diversos, però el principal és que s’ha prioritzat la foto maca a una bona gestió. El model del PSC és tenir al personal entretingut amb concerts i festes, per així sobreviure fins al 2019 sense haver fet realment res (cal recordar que les inversions fetes fins ara són projectes aprovats durant el mandat anterior). Els representants polítics no estem aquí per organitzar concerts, sinó per gestionar i fer que la ciutat tiri endavant i millori. Agonia per la ciutat de Rubí, que només li faltarà l’aprovació d’un Pla urbanístic (més conegut pel nom de POUM) basat en la bombolla immobiliària i l’especulació de principis de segle per acabar de dinamitar qualsevol possibilitat de fer les coses mínimament bé. La cirereta del pastís. Ana María Martínez faria bé de repensar de nou si aquest és el model de ciutat que vol deixar per a futures generacions; aturar el POUM en tràmit seria benvingut per diverses forces polítiques del ple.

Queden 2 anys encara, massa temps perquè Rubí segueixi agonitzant i caient en decadència. D’ara fins al 2019 caldrà seguir treballant perquè la decadència no sigui tant pronunciada, però en tot cas cal que aquells que ens estimem la ciutat i que encara tenim una mica d’esperança fem un esforç per bastir una alternativa que il·lusioni i animi a la ciutadania a ser partícip del seu propi futur, del futur de Rubí. És responsabilitat de tots i totes que qui governi ho faci pensant en la ciutat i no en la poltrona i l’egocentrisme dels qui ara governen.

L’AUP demana accions per afrontar l’emergència d’habitatge que es viu a Rubí

Resultado de imagen de dret habitatge rubíEl passat dia 15 de maig l’AUP va entregar als responsables polítics i tècnics del consistori un dossier amb un relació de consideracions i propostes relacionades amb habitatge.
 
L’entrega d’aquest dossier respon al diagnòstic realitzat per la formació sobre la dificultat per accedir a un habitatge a Rubí, principalment deguda per la perillosa escalada de preus dels últims anys. Observem amb preocupació com la situació d’emergència d’habitatge augmenta progressivament i considerem que cal portar a terme polítiques proactives per tal de garantir aquest dret bàsic.
 
L’entrega d’aquest document en cap cas es tradueix en un context de negociació amb l’equip de govern. La formació és molt conscient del context polític i del sistema d’aliances escollit pel PSC. Aquest document s’emmarca en la proactivitat i responsabilitat de l’AUP respecte a la ciutadania que representa. La situació que viu i viurà la ciutat sobretot en aquest àmbit convida a un treball i lideratge rigorós.
 
La manca de planificació i lideratge de l’administració en l’àmbit de l’habitatge fa que la ciutat de Rubí sigui especialment sensible als fenòmens especulatius propis del sector. Actualment la combinació d’un excés de demanda i d’una oferta limitada, juntament amb una administració sense capacitat d’incidència, provoca una tensió del mercat que repercuteix en la desproporció de preus. L’AUP proposa i demana una combinació de polítiques estructurals i de llarg plaç amb accions a curt plaç per tal d’afavorir l’accés a l’habitatge fora de mercat.
.

Article d’opinió (Aitor Sánchez): El viatge: de la discapacitat a la diversitat funcional

Més enllà de les polèmiques que han succeït la política rubinenca dels últims mesos, voldríem destacar que aquest mandat ha comportat un principi de canvi. Canvi de paradigma en relació a la visió de la nostra administració respecte al col·lectiu de persones amb diversitat funcional. L’Ajuntament de Rubí ha iniciat un viatge, un recorregut. S’ha canviat la mirada cap a un col·lectiu i a una realitat. Una mirada que fins ara, i de manera més o menys matussera o encertada, s’ha centrat en el curt plaç i en allò que mancava a la persona. Una mirada paternalista, protectora i també segregadora, que ha cronificat la situació de dependència de les persones amb diversitat funcional. Les poques polítiques o accions que històricament des de l’Ajuntament de Rubí s’han anat realitzant han entrat dins d’aquesta lògica de la protecció. Una lògica que legitima i perpetua un esquema de jerarquització; ens hem encarregat de “cuidar” a les persones d’aquest col·lectiu però no de dotar-les d’eines per al seu empoderament, per fer possible la presa de decisions i assumpció de responsabilitats per si mateixes, i de potenciar la seva realització personal.

La lògica assistencial no és patrimoni únic dels governs d’aquesta ciutat. Aquesta lògica va fortament lligada al concepte de “discapacitat”, que es tradueix en la nostra quotidianitat en el concepte: “pobret”. Aquest pobret que, partint de la més absoluta bona fe, cau com una llosa en aquell que la rep. Un pobret, un discapacitat, que centra la definició de la persona en allò que no pot fer, que la defineix per la mancança. El llenguatge ens condiciona i ens defineix, ens segrega en un horitzó parcial determinat per la mancança i no per la potencialitat.

Assistencialisme i discapacitat van ser conceptes que durant molt temps van regir tan polítiques com pràctiques professionals. El concepte discapacitat precedit pel concepte “subnormal”, un concepte que ara mateix ens sona atroç, així com moltes de les pràctiques associades a la manera de tractar al col·lectiu. En aquest viatge lingüístic i conceptual l’assistencialisme va significar un avenç importantíssim. Les persones que durant massa temps eren amagades i apartades, inclús dins de la pròpia llar, començaven a trobar espais de relació. I es comença a treballar amb el col·lectiu, creant espais i formant professionals; accions que poc a poc fan evolucionar la nostra percepció del col·lectiu. Una evolució que no sempre ha resultat senzilla per la por a garantir la protecció d’aquelles que percebem com a vulnerables però al mateix temps deixa’ls-hi espai per créixer.

En aquests dos anys de mandat hem observat amb satisfacció com el nostre ajuntament iniciava aquest viatge. Un viatge que comença en el llenguatge, en la manifesta voluntat de visualitzar i dotar d’espai públic i polític el col·lectiu (festa de la diversitat funcional, presència del col·lectiu en el discurs polític, adaptacions a la Festa Major i cavalcada de reis, oficina de la diversitat funcional ..) que comença a materialitzar-se dins del projecte de Finca Font del Ferro i l’intent d’impulsar el que hauria d’esdevenir un recurs de referència tant local com comarcal. Un recurs extraordinari, amb una potencialitat brutal per a transformar no tan sols la vida de les persones amb diversitat funcional sinó també la nostra mirada i percepció de la diversitat. Però encara cal consolidar les passes i l’aposta. Cal materialitzar el compromís d’ampliació de l’Escola Especial de Ca n’Oriol. Compromís ineludible per tal de dignificar i potenciar la tasca que durant els últims anys l’escola ha realitzat. Ampliació imprescindible més enllà d’experiències com la compartida amb el col·legi Teresa Altet. Cal acompanyar i posar en valor la tasca d’entitats com APDIR, entitats que esdevindran fonamentals en la xarxa que incipientment s’està teixint a la ciutat. Xarxa que inclou l’impagable labor d’Horitzó o recentment l’escola de futbol de Can Mir amb l’esport com a mitjà de relació i integració, o l’associació Estel i el seu treball en el lleure.

El viatge a la màxima integració, el viatge de la normalització i empoderament del col·lectiu de persones amb diversitat funcional. Un viatge compartit, de creació de xarxa i de sinergies. Un viatge en el que l’Ajuntament ha de ser protagonista i assumir el lideratge. Un lideratge que asseguri continuïtat al projecte pedagògic i d’inserció laboral de Font del Ferro. Continuïtat en forma de contractació de personal format i habilitat per desenvolupar diferents tasques dins l’administració (treball de suport administratiu, de consergeria, deixalleria, zones blaves o pàrquings públics). L’Ajuntament de Rubí és, juntament amb l’empresa B-Braun, el principal agent demandant de treball de la ciutat. Creiem que l’Ajuntament hauria d’assumir aquesta mirada qualificadora cap a aquest col·lectiu històricament apartat de la població, demostrar des de l’exemple el compromís.

Finalment, cal treballar per assolir una ciutat accessible per a tothom normalitzant l’accessibilitat. Entenent aquesta no com a patrimoni d’un col·lectiu concret sinó assumint que tothom en algun moment del nostre viatge vital viurem situacions de dificultat motriu (un cotxet de nadó, un carro de la compra, quan ens fem grans…). Assumir que viure en una ciutat accessible no és una concessió a ningú. És un deure de l’administració. Cal aprofundir en l’accessibilitat de l’espai públic per a totes, sent els parcs infantils equipats amb gronxadors adaptats un primer element però no l’últim en el repte de fer una ciutat per a tothom.

Aquesta ciutat ha iniciat un viatge, un viatge que desitgem i esperem que no tingui retorn.

L’Ajuntament de Rubí té 5 contractes caducats per valor de 4.1 milions d’euros/any

“L’Ajuntament podria prestar directament molts d’aquests serveis públics garantint la qualitat del servei a un cost similar a l’actual, potenciant sinergies amb projectes d’inclusió social, com Finca Font del Ferro. Exemples de serveis? Manteniment de zones verdes, pàrquings públics, zona blava o deixalleria  (aquesta última actualment gestionada per TMA Grupo Sánchez, responsable de l’abocador de Can Carreras)”

Article d’opinió: Sí que hi som

Fa uns dies el Diari de Rubí publicava un editorial titulat “Hi ha algú?” en el que bàsicament es demanava que les formacions polítiques baixéssim el nivell de crispació que es viu al ple i que reconduíssim la situació per tal de trobar un espai de diàleg per parlar del POUM, del Pla de Mobilitat, de l’illa de vianants, de la transparència, la proximitat, de la regularització de la plantilla municipal, de l’ús dels equipaments públics, de l’estat de l’espai urbà, etc.

L’editorial deia, també, que “la política rubinenca s’ha convertit en un fangar, on el ciutadà l’únic que pot distingir són 25 regidors de l’Ajuntament llançant-se mutus retrets i acusacions, sense poder arribar a comprendre l’arrel de tot plegat”, i posava com exemple d’aquesta situació el Ple de l’estat de la ciutat, del que deia “Impossible fer-ho [debatre] en els 5 minuts que l’alcaldessa va concedir a cada portaveu dels grups municipals. Tampoc és possible posar-se d’acord quan tothom crida i ningú escolta”.  

A nosaltres, l’AUP, també ens hagués agradat poder debatre en profunditat diverses qüestions cabdals de la ciutat, però tal i com diu l’editorial, era materialment impossible amb 5 minuts d’intervenció. De fet, l’AUP al llarg del mandat ha fet múltiples propostes d’espais de debat i participació (i més que en voldríem), com la Taula de Mobilitat i Espai Urbà – en la que volíem involucrar la ciutadania i al final no va ser possible perquè el govern no ho volia -, la Comissió Especial del POUM, o la comissió de Festa Major – que s’ha convocat tard. Hem demanat la revisió del Reglament Orgànic Municipal per poder implementar el Reglament de Participació Ciutadana, i ens trobem que l’esborrany que rebem de l’equip de govern va totalment en contra de fomentar la participació i la llibertat d’expressió. Hem demanat que el Pla d’Equipaments fos participatiu – en aquest cas així va ser – , i hem fet arribar les nostres propostes, sempre de manera constructiva. Hem fet propostes per millorar la gestió de certs serveis públics, com el servei de recollida de residus i neteja viària. També hem fet arribar informació i propostes a l’equip de govern per elaborar el Pla local de Residus, el Pla Director del Rubí Brilla – tot i no creure massa en el projecte -, el projecte de millora del Parc de Ca n’Oriol, el disseny d’infraestructura de carrils bici…fins i tot, a l’inici del mandat, vam donar una còpia del nostre pla de treball a l’Alcaldessa i la vam convidar a copiar totes les idees que volgués. I el que no pot dir el govern és que l’AUP mai li va donar l’oportunitat de demostrar que era capaç de tirar endavant la ciutat: vam negociar i vam votar a favor els pressupostos del 2016. Uns pressupostos que no eren els nostres, però vam entendre que el PSC havia fet l’esforç de negociar i arribar a una entesa amb les forces d’esquerra. La realitat, després de quasi bé dos anys de mandat, és que molts dels documents que cal aprovar per millorar la gestió, i molts dels projectes i inversions que es van aprovar el juliol del 2016 no s’han materialitzat en res concret.

Diu l’editorial que “l’oposició ha de ser responsable i que ha de mirar pel bé comú, i que ha d’exigir al govern que compleixi els compromisos sense posar bastons a les rodes, amb una mirada tant crítica com constructiva”. Segur que l’AUP hem tingut els nostres errors i tenim certa responsabilitat amb la situació actual, però sempre hem intentat aportar i ser constructius, que no vol dir deixar de ser crítics quan les coses no es fan bé. No podem donar un xec en blanc a un govern que, al nostre entendre, no ha sabut aprofitar la confiança que va rebre per part nostra a l’inici del mandat.

Podem entendre la sensació ciutadana de desgovern i manca d’entesa en el context polític rubinenc, però l’oposició té les eines que té i al final fa el que pot davant d’un govern que ara mateix té barra lliure amb el suport d’un regidor (que ha faltat al respecte als votants de la llavors CiU), i el suport de C’s i PP, que de moment no qüestionen l’acció de govern sota cap concepte. Són 13 vots contra 12. Poden, literalment, aprovar tot allò que vulguin sense necessitat de negociar i cedir en res. I ells juguen amb això. Cal entendre, doncs, la nostra sensació d’impotència i incredulitat davant de certes decisions de l’equip de govern i sobretot davant de certes actituds que no corresponen amb la mà estesa que l’Alcaldessa va oferir durant el Ple de l’estat de la ciutat. Com diu el refrany “el movimiento se demuestra andando”.

Ens preguntem si un cop provades totes les fórmules possibles – inclosa la possibilitat d’una moció de censura, que és totalment legítima – encara hi ha quelcom diferent que nosaltres, com a oposició, puguem fer davant d’un govern que funciona amb majoria absoluta i que pensa fer-ho fins que un o més dels seus socis – C’s i PP – considerin que ja han tret prou rèdit polític d’aquest guirigall i decideixin canviar d’estratègia. Llavors, hi haurà algú?

En tot cas, l’AUP seguirem fent el que hem fet fins ara: proposar projectes i millores en la gestió de la ciutat i fomentar la participació i informació de la ciutadania. Però mai renunciarem a denunciar allò que creiem que no és positiu ni per la ciutat ni per la democràcia.

With Google+ plugin by Geoff Janes