Opinió: Estafa immobiliària, parlem? (Aitor Sànchez)

6caa806c-7ec4-4bed-88b5-6c40fb637d55El 2007 comença el que algunes van anomenar final de la «bombolla immobiliària». El mercat immobiliari havia registrat un constant i continuat augment de demanda des de 1999. L’Estat espanyol, amb una cultura molt arrelada respecte la propietat de la vivenda i, per un tipus d’interès baix, es va entregar en cos i ànima a la compra d’habitatge. La cultura del «pelotazo», la inversió de fàcil retorn i al mateix temps la mercantilització d’un dret. Mercantilització que gradualment conduiria a l’expulsió efectiva d’un percentatge de la població.

El «pelotazo» ens ha deixat marques molt visibles a la ciutat: promocions sense acabar, solars, habitatges buits. Problemes socials i de convivència, drames humans quotidians. Però també ens deixen un nou paradigma de mercat. Una marca no tan evident però de conseqüències ben tangibles en el nostre dia a dia. Com a conseqüència de la “regularització” del mercat, les entitats bancàries van passar a controlar un gran percentatge de l’oferta immobiliària. Aquest control de l’oferta és un avantatge important en un mercat desregularitzat com és el de l’habitatge. Un avantatge que facilita la propietat immobiliària no com a bé d’ús sinó com a actiu especulatiu.

A qui i com afecta aquesta situació a Rubí? Aquesta situació afecta al global de la població, no tan sols a les classes més desafavorides (en aquest cas el greuge és evident, posant-les en situació de més vulnerabilitat).

Aquest control de l’estoc immobiliari facilita, per exemple, la manca i diversitat d’oferta efectiva de lloguer. A Rubí tenim una oferta de lloguer minsa, incapaç d’assumir la demanda, facilitant l’escalada de preus, que arriben a ser, en masses ocasions, desproporcionats.

Cal, per tant, una política activa sobre l’habitatge i en conseqüència cal que l’Ajuntament prengui mesures: mesures que té a l’abast, mesures que només depenen de la seva voluntat i determinació política. Tenim, com Ajuntament, eines, algunes ja iniciades però no activades, altres encara per treballar. Però cal la valentia per començar a executar.

Els grans tenidors tenen un control efectiu sobre el mercat: si no podem regular el mercat, per tal de garantir l’accés a l’habitatge, podem facilitar la mobilització dels actius i l’accés mitjançant pressió impositiva o coactiva, obligant a alliberar-los al mercat i facilitant com a mínim una baixada del preu del lloguer.

Del total dels 53.553 milions amb els que vam “rescatar” la banca, ara mateix el principal gran tenidor d’habitatge, només n’hem recuperat un 5%.

Opinió: Planificació, participació i empoderament (Aitor Sànchez)

6caa806c-7ec4-4bed-88b5-6c40fb637d55Els carrers de la ciutat, les places dels pobles, els espais connectors entre la realitat privada i l’exposició comunitària. Espais de socialització necessaris, no tan sols com a nexe, sinó també com a constructors de consciència col·lectiva. Espais públics que constitueixen identitats grupals. Uns espais comunitaris que en els últims anys hem despoblat, desamortitzant el seu sentit comunitari amb usos cada vegada més privatius (ex. proliferació de terrasses privades) o desnaturalitzant-los amb regulacions restrictives (ex. prohibició de jugar a pilota a places).

L’espai comú de la ciutat és termòmentre de l’estat de la ciutadania. Un carrer dinàmic amb activitat, denota una ciutadania activa. Els carrers i places buits són pròpies de ciutats dormitori, ciutats mortes.

El carrer és un espai democratitzador, un espai tradicionalment accessible per a tothom. No fa tants anys que en l’arribar l’estiu els carrers s’omplien de cadires i famílies que aprofitaven la fresca del vespre i gaudien d’aquest espai comunitari: converses a la fresca, jocs de carrer, petons als portals, a les fonts… socialització.

Eren temps en què places i parcs infantils eren conceptes sinònims, on el camp de joc i l’experimentació de la canalla eren l’extensió que podia copsar la vista dels pares. Uns temps de bicicletes i pilotes, de corredisses. Encara no teníem mòbils ni consoles d’última generació, joc entre iguals, el fill del banquer i el fill de l’aturat.

Òbviament l’administració local no és responsable en el canvi d’hàbits de la població. No? Potser sí que existeix un cert grau de coresponsabilitat, en el moment en què com a Ajuntament “dissenyem” el creixement i ús de la ciutat, planifiquem la configuració de l’espai públic. Planificació que no sempre, lamentablement, té en compte els equilibris necessaris entre interès privat i públic. Una planificació que no sempre posa en valor l’espai públic, precisament com a eina de cohesió social. El carrer, el tenim que veure com una potent eina de cohesió social. El carrer és un recurs d´’accés universal. Un element vertebrador entre realitats diferents.

La planificació és imprescindible, projectar una ciutat equilibrada amb un creixement sostenible. Cal una visió global per harmonitzar els diferents i legítims interessos, perquè la ciutat que volem no és un dormitori de 75.000 persones, és una ciutat per ser viscuda i sobretot gaudida per totes, i això exigeix equilibri. Aquesta tasca de projecció i planificació és realitza a partir d’eines concretes, essent la seva màxima expressió el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM). Un POUM que faríem bé en no prendre’ns a la lleugera, ja que és l’eina que configurarà la nostra realitat futura.

Cal una visió global, planificada. Una mirada “macro” a la ciutat però sense obviar que a les ciutats hi viuen persones. Persones que faran ús de carrers i places. Persones amb realitats subjectives, vivències pròpies que finalment dotaran de sentit la planificació tècnica. Sembla recomanable poder dotar de veu als veïns i veïnes que en faran ús. Escoltar necessitats i establir un diàleg. Potser així tindríem carrers accessibles per a tothom. Projectar úsos que puguin satisfer necessitats.

Diàleg és un concepte clau. La participació ciutadana hauria de ser, precisament, un diàleg obert entre tècnics i veïns. El tècnic té el coneixement general, la perspectiva global, però el veí, entès no tan sols com usuari passiu, coneix el context i la particularitat. La visió concreta. Amb una administració més permeable a la ciutadania, possiblement milloraríem l’assignació de recursos, o la creació de projectes, que per la falta de context fracassen inexorablement i acaben abandonats. A Rubí, lamentablement hem viscut aquesta pràctica política que entén l’espai públic no tant com un recurs d’ús de la ciutadania, sinó com un aparador. El cas dels “seients” de la plaça del Doctor Rusiñol n’és un significatiu exemple. Un espai sense ús genera incivisme, un espai viscut com a recurs que satisfà una necessitat és percebut com a valuós per la ciutadania.

Una vegada tenim la planificació, enriquida amb la participació ciutadana, encara mancaria un element. Un element que les formes de govern temen i eviten… perquè, en el fons, la participació pot ser “conduïda”, “digerida” i per tant, tolerada. Però l’element que dota de coherència al conjunt de polítiques urbanístiques i de gestió de la ciutatés l’empoderament. Empoderament de l’espai públic, recuperar espais comuns, places, carrers i també equipaments. Autoorganització, creació de sinergies entre ciutadans i veïns. Projectes comuns. Recuperant la iniciativa ciutadana i dotant de valor espais planificats i participats.

Espais democratitzadors, equipaments destinats a l’autogestió i la creació. Espais oberts a la comunitat, recursos accessibles, eliminar les barreres, no tan sols econòmiques, sinó també burocràtiques. Camps d’esport, porteries, xarxes, cistelles on poder practicar l’esport. Però també horts accessibles, espais de creació artística, bucs d’assaig, tallers.

En l’aspecte cultural aquest equip de govern ha tingut molt bones iniciatives, recuperant l’espai públic com a espai d’expressió i intercanvi artístic. Grans iniciatives culturals com l’INFEST, el festival La NNUU, el festival Teatre Sense Teatre, i apostar pel cinema a la fresca. Dit això, ens agradaria que aquestes iniciatives és mantinguessin a l’agost, un mes en el que no tota la població pot gaudir de vacances fora del municipi, i en què potser seria bo apostar per aquest oci accessible. Tampoc podem assegurar que aquesta aposta sigui fruit de la reflexió i la convicció o una improvisació més. Decisions com encabir un festival musical (de pagament) dins la Festa Major, i per tant privatitzar i jerarquitzar l’accés a la festa popular de Rubí ens fan dubtar. En tot cas, celebrem aquestes accions i encoratgem el Govern a continuar apostant per aquesta dinamització cultural accessible.

Ens agradaria una administració valenta que cregui en el ciutadà, que aposti per abocar recursos, que no s’escudi en un incivisme, que cal combatre, sí, però des de la pedagogia i la pràctica; posant en la consciència comunitària, la coresponsabilitat dels espais i recursos públics. De l’ajuntament esperem això: que obri els carrers i els torni als seus propietaris. Recuperar la ciutat, per viure-la. Un ajuntament que aposti per allò públic, per allò comunitari com a valor. Que abandoni les pràctiques clientelars i assumeixi el seu paper, no només com a gestor, sinó també com a dinamitzador comunitari.

Opinió: La transparència, la participació i el context (Aitor Sànchez)

6caa806c-7ec4-4bed-88b5-6c40fb637d55L’Ajuntament, la institució pública més propera al ciutadà, la més accessible, és transparent? En el cas de Rubí en els últims anys és cert que s’ha avançat en aquest camí a través del citat OpenData (https://opendata.rubi.cat/) i la publicació de documents al portal de transparència (www.transparencia.rubi.cat), principalment perquè cal complir la Llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern aprovada el desembre del 2014. Però cal seguir apostant per aquesta tendència, sobretot per una raó: la institució es deu al poble, i aquest ha de tenir els elements necessaris per fiscalitzar la tasca d’aquells que participem de la seva gestió.

Però, n’hi ha prou amb publicar una amalgama de dades, gràfics i documents? Personalment crec que no. Cal acostar la institució a la ciutadania, i per això cal introduir un altre element essencial: la participació.

Una institució poc permeable tendeix a l’opacitat, encara que publiqui els seus números del dret i del revés. És, per tant, molt rellevant que el ciutadà pugui conèixer i entendre com i perquè és prenen les decisions que l’afecten. Des de l’AUP portem molt temps reclamant major protagonisme del conjunt de la ciutadania, intentant recuperar l’empoderament en les decisions col·lectives de ciutat – des de l’organització de les festes populars fins a la participació en l’elaboració dels pressupostos municipals. Posar la ciutadania en el centre de la pràctica política, fer-la co-responsable i partícep i no una consumidora passiva és la millor manera d’evitar la desafecció i la pèrdua de credibilitat i prestigi de les institucions públiques.

Desafecció i passivitat, distanciament entre governants i governats, camp abonat per la impunitat, l’opacitat i la pèrdua de control. La distància entre l’acció de la institució i la percepció del poble és el resultat d’una decisió política, ideològica, i per tant no és casual. Les polítiques que aprofundeixen en la passivitat de la ciutadania i busquen «consultar» cada quatre anys tenen com a conseqüència una ciutadania acrítica a la que fàcilment se li podran abocar dades que, per magnitud, context i temps, no podran arribar a comprendre, si és que tenen coneixement de l’existència d’aquestes dades.

Context. El context és un element essencial per comprendre la política institucional. La presa de decisions es basa en la informació i valoració d’aquesta informació sobre una realitat concreta, però també en intangibles, informacions complementàries no sempre directament vinculades a l‘àmbit sobre el que es dirimeix. Aquest factor, molt més present en el “joc” polític d’equilibris, concessions, malabarismes; el què col·loquialment anomenem «pasteleo», forma part del joc d’equilibris de poder de l’acció política, i per tant és un element que no es pot menysprear, tot i que sovint els responsables polítics invisibilitzem.

Aquest setembre, després d’un any d’una molt bona proposta del grup del Partit Demòcrata Català (abans CDC), en el context d’una moció de Ciutadans, AUP i PDC, i que va ser aprovada en el ple municipal, es té previst realitzar un ple extraordinari per debatre l’estat de la ciutat. Una molt bona oportunitat per a la ciutadania, ja no per participar de manera activa (queda molt camí per recórrer), però sí per tenir accés a informació i sobretot al context del ple municipal. Per saber el què s’hi cou, que diuen, que no és poc.

En aquest ple podrem debatre, consultar i reclamar aspectes fonamentals de la vida de la ciutat. De temes n’hi ha molts: els diversos plans estratègics i el seu estat d’execució – Pla de mobilitat, Pla d’Infància, Pla d’Habitatge, el famós POUM. Podrem parlar del procés de consolidació de la plantilla municipal i les seves «possibles disfuncions» (sic) i conèixer el posicionament dels principals grups de l’oposició en aquest tema… Serà una oportunitat per descobrir l’opinió del primer grup de l’oposició en aquest tema. La seva posició o el seu context respecte l’acció de govern. Això ens pot conduir a parlar de projectes com són l’illa de vianants.

Aquest ple, també ens dóna una excel·lent oportunitat per valorar el context particular dels companys de viatge (però amagats a la maleta, no fos cas) de l’equip de Govern, Ciutadans (C’s), per tal de descobrir l’enigmàtica contrapartida a canvi de la seva fidelitat a l’equip de govern, més enllà dels pipi-cans.

Aquest ple també hauria de servir per visualitzar el compromís de les diverses forces municipals amb el territori. Un compromís que s’hauria de materialitzar i mantenir en el rebuig a la suspensió del Pla Especial de regulació de les activitats extractives i la seva restauració, aturat per la Generalitat i que ens havia de permetre acabar amb la instal·lació de més abocadors al nostre municipi, entre d’altres.

Falten encara molts més elements tant pel què fa a la informació i la transparència com sobretot pel context, que fan molt, molt recomanable la participació ciutadana. Una participació que esperem que l’equip de govern estimuli i en faci difusió: confiem en el gran gabinet de premsa del consistori, que té suficients recursos humans i econòmics per poder difondre i convidar a la ciutadania a l’assistència d’aquest Ple extraordinari de l’estat de la ciutat.

També confiem i estem segurs de la sensibilitat del govern envers la seva ciutadania. Conscients de la composició social de la ciutat (majoritàriament treballadores), estem segurs que adaptaran l’horari d’aquest Ple extraordinari per tal de facilitar al màxim l’assistència: entenem que un dissabte al matí pot ser un dia prou raonable.

Finalment, també creiem que aquest Ple extraordinari mereix, per tant, un escenari extraordinari, i entenem que l’actual raquítica Sala de Plens és completament insuficient davant la manifesta recerca de participació ciutadana per part de l’Equip de Govern. És per això que ens atrevim a proposar que el Ple se celebri a l’auditori de la Biblioteca – on ja es va celebrar el Ple de la investidura – o en algun altre espai existent entre els diversos equipaments buits o infrautilitzats que tenim a Rubí – per tal que hi pugui assistir el màxim de gent possible. I també fer-lo en streaming, és clar, però aquest cop potser millor amb recursos municipals, és a dir, de la mà de Ràdio Rubí. (acord de ple).

Des de l’AUP animem a tothom a participar, a involucrar-se, i a responsabilitzar-se: si no regalem el nostre silenci, totes hi sortim guanyant.

L’AUP lamenta la suspensió del Pla d’Extractives i crida a la unitat política per fer front als abocadors

AUP + Stop Abocadors (1)

L’Alternativa d’Unitat Popular lamenta profundament la suspensió del Pla de Regulació de les activitats extractives i la seva restauració, una decisió de la Comissió Territorial d’Urbanisme de Barcelona, organisme dependent de la Generalitat de Catalunya, i que va ser comunicada a tots els grups municipals el passat dijous a la tarda.

La Comissió Territorial d’Urbanisme ha decidit suspendre la tramitació d’aquest Pla d’Extractives per «motius tècnics» , tal com va comunicar l’equip de Govern en la reunió de dijous. Segons la Comissió, es resta a l’espera de l’informe de l’Agència de Residus de Catlalunya per tal de continuar amb la tramitació, però mentrestant quedarà suspès.

A l’espera de conèixer els informes de l’Agència de Residus – un dels tres organismes que no ha efectuat la resposta al Pla – l’AUP fa una crida a la unitat política en el rebuig a la suspensió de la tramitació del Pla d’Extractives, ja que va ser aprovat provisionalment per unanimitat al Ple. Així mateix, demana que totes les forces polítiques s’uneixin per elevar la qüestió al Parlament de nou, si cal, i que estiguin preparades per a la mobilització davant d’una decisió que consideren completament injusta i indignant.

El Pla d’Extractives es va començar a treballar l’any 2015, i havia de ser l’eina que garantís que no s’instalessin més abocadors a la nostra ciutat. L’AUP va presentar diverses aportacions a l’escrit original dels serveis tècnics de l’Ajuntament, la majoria de les quals van ser acceptades per aquests mateixos i aprovades, de manera provisional, al Ple del mes d’abril de 2015 (veure les consideracions i reflexions de l’AUP al document original i les al·legacions presentades amb la resposta corresponent).

Indiferència davant la multa de 300.000 euros a TMA per superar la quota de residus de Can Carreras

L’Agència de Residus, per la seva banda, va comunicar que s’imposaria una multa de 300.000 euros a Grupo FSM Vertispania per haver superat la quota de residus a Can Carreras, i el manteniment de les mesures cautelars que li impedeixen seguir entrant residus a l’abocador, mesures que, per altra banda, l’empresa no estaria complint.

Des del punt de vista de l’AUP, la sanció és positiva, però consideren que mentre l’empresa pugui anar pagant les multes, continuarà actuant amb total impunitat, per tant reclama més contundència en les accions sancionadores i les seves habituals males praxis.

Així mateix, l’AUP ha volgut recordar que es va demanar la revisió de les llicències de TMA a Can Carreras, ja que la formació té seriosos dubtes sobre la seva legalitat.

Opinió: Després dels focs artificials

Focs artificials - Festa MajorAra que hem passat la festa major, i sobretot després de gaudir dels focs artificials de l’últim dia, entendrem millor perquè utilitzem aquesta metàfora.

Els focs artificials tenen la característica màgica d’il·luminar la foscor durant uns instants. L’excitació de l’efecte, la llum, l’espetec i després el fum. Una vegada el vent s’endú aquest fum tornem a la realitat. La festa i els seus efectes màgics han acabat i el dia a dia no el pots amagar sota la pols de colors.

Ens trobem davant d’una política erràtica, efectista. Una cursa incessant a la recerca desesperada del titular i la foto…. Però, i la planificació? I l’observació i ponderació serena de les necessitats actuals però sobretot futures de la ciutat?

Parlem de la gestió de la plantilla municipal.

La gestió del personal municipal és la gran assignatura pendent, no només d’aquest equip de govern, sinó des de fa molts anys. La precarietat legal a la que està sotmesa una gran part de la plantilla és preocupant, però encara és més preocupant la gestió del dia a dia que se’n fa; una relació de llocs de treball incomprensible, moviments de personal sense justificacions clares, complements econòmics atorgats de forma discrecional, expedients sense resoldre des de fa mesos i, en alguns casos, anys.

El juliol de l’any passat el ple va aprovar una de les prioritats del mandat: la consolidació de la plantilla municipal. I establia el 31 de desembre de 2015 com a data màxima per recuperar la comissió paritària amb el comitè d’empresa, fer la recopilació de tota la informació i crear la comissió de seguiment de la consolidació de la plantilla. Després d’un any llarg no en tenim cap resultat.

L’AUP hem intentat des del principi del mandat mantenir converses periòdiques amb les diferents seccions sindicals i amb el comitè d’empresa de forma conjunta. També hem preguntat a l’equip de govern diverses vegades sobre l’estat del procés de consolidació. Creiem que és aquest compromís polític la clau per poder resoldre i acabar amb certes pràctiques que són, com a mínim, discutibles. Volem respectar la feina dels sindicats, que són els representants dels treballadors i treballadores municipals, i el que reclamem a l’equip de govern és que el primer exercici de transparència màxima el tingui precisament amb ells.

Dels compromisos adquirits amb els grups polítics i sindicats, res. Però sí que s’han fet moviments de plantilla. S’han creat nous llocs de treball i s’han millorat les condicions d’altres, i la gran majoria d’aquests casos amb una curiosa coincidència: l’afiliació o l’afinitat al partit que ens governa. Segur que són casualitats.

– El número 11 de la llista del PSC ha passat de ser conserge a portar responsabilitats en infraestructures, ocupant un lloc de treball creat aquest any per a ell, i fins i tot amb millores econòmiques posteriors. No tenim constància que s’hagi fet cap procés de selecció públic.

– El regidor de cultura comparteix feina amb la seva dona que, aquest cop sí, després de passar un procés de selecció s’incorpora al servei de cultura: va quedar la primera del procés tot i tenir la penúltima puntuació en mèrits.

– La regidora de comunicació també comparteix feina amb el seu germà des de fa uns dies: aquest ha passat de conserge a dissenyador gràfic dins l’àmbit de comunicació institucional, i sense que tampoc tinguem constància que s’hagi fet cap procés per proveir aquest lloc de treball que, per altra banda, no ens consta que s’aprovés per ple en la nova relació de llocs de treball.

Ara ens preguntem quan passarà a plantilla l’alcaldable del PSC per Premià i primer secretari del partit a Sant Cugat fins al 2012, que treballa a l’Ajuntament de Rubí ocupant ara el lloc temporal que va deixar el senyor Ferran Villaseñor a promoció econòmica.

El passat ple de juny es va aprovar la creació d’un observatori públic de la gestió del personal, en la que es va acordar que l’equip de govern informi als altres grups polítics de tots els moviments de la plantilla municipal. Una demanda que, a banda de ser d’obligatori acompliment, aniria en la direcció de la transparència que tant va pregonar el PSC a principis de mandat. Bé, curiosament, l’equip de govern del PSC, juntament amb el seu partit filial C’s, van ser els únics que van votar en contra.

S’entén, veient el que han fet en un any, que la transparència ja no és la seva prioritat. I escoltant el to i veient les formes que la seva portaveu utilitza per justificar la seva gestió no preveiem un futur gaire positiu, més aviat tot el contrari.

Lluny queda l’enlluernament de l’últim petard i el ressò de l’última explosió d’alegria en forma de declaració grandiloqüent. El fum comença a esvair-se. A aquestes hores de la nit ja ens començàvem a conformar amb el fum del tarannà, la il·lusió de la possibilitat de reprendre el pols de la ciutat. La falta de projecte cada vegada més evident i insostenible semblava quedar esmorteïda per una suposada voluntat de diàleg, almenys durant un temps. Diàleg que en una situació de minoria era, com a mínim, recomanable.

Doncs bé, el vent de la comoditat s’ha endut aquest fum i el que ens deixa és el to superb i prepotent de qui sap que qui dia passa any empeny.

Tot continua igual que abans perquè, en realitat, són els mateixos. Res no ha canviat.

Més verd a la ciutat: una aposta de futur

Mireia ajuntamentEl terme “illa de calor” es refereix a l’efecte que les zones construïdes (entorn urbà) tenen sobre l’increment de la temperatura en comparació amb el seu entorn immediat no construït, que per simplificar-ho li en direm entorn natural. Es calcula que la temperatura mitjana de l’aire anual d’una ciutat d’un milió de persones o més pot ser entre 1-3°C més alta que el seu entorn natural, i que de nit la diferència pot ser encara més gran (12°C). Aquestes diferències de temperatura, però, varien en funció de les característiques de l’entorn urbà: presència d’espais oberts, rius, zones verdes, distribució de la indústria, densitat i altura dels edificis…però, per què ens hauria de preocupar l’efecte “illa de calor” a Rubí?

Hi ha diversos estudis que demostren que les “illes de calor” incrementen el risc de mortalitat i de malalties relacionades amb la calor (esgotament i rampes per calor i cops de calor), afectant especialment poblacions sensibles com els nens, les dones embarassades i la gent gran. A més, generen més demanda d’energia durant l’estiu (i quan engeguem l’aire condicionat, de retruc generem encara més calor al carrer), entre d’altres.

En vistes de que amb el canvi climàtic es preveu un continu increment mitjà de la temperatura, que amb el pacte de París es vol limitar a 1.5º (seria el desitjat), màxim 2ºC, de cara al 2100, caldrà començar a prendre mesures per pal·liar els efectes d’aquest increment que sembla imparable.

Quines mesures es poden prendre des d’un ajuntament per reduir aquest efecte? Jo avui em voldria centrar en una intervenció concreta, però evidentment n’hi ha moltes més i molt necessàries. L’objectiu de la intervenció és reduir l’espai ocupat pel vehicle privat, així com el nombre de vehicles en circulació, i ocupar aquest espai amb més verdor. Hi ha estudis que demostren que la vegetació en zones urbanes ajuda al refredament de la ciutat a través de l’evapotranspiració. Per tant, incrementar el verd urbà, seguint paràmetres de gestió sostenible tant des del punt de vista econòmic com ambiental – la Diputació de Barcelona té una guia interessant sobre el tema -, hauria de ser una prioritat per a qualsevol administració local (l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, ja s’ha posat per objectiu incrementar el verd urbà 1m2/habitant en els pròxims anys). De retruc, milloraríem la qualitat de l’aire que respirem, que també té un impacte significatiu en la nostra salut, així com la qualitat de l’espai urbà, i recuperaríem els carrers per fer activitats que fomenten la cohesió social i l’activitat física (cal tenir en compte que la falta d’activitat física, definida com menys de 150 minuts a la setmana d’activitat física moderada en adults, és la quarta causa de mortalitat a nivell mundial, seguida del sobrepès i l’obesitat). És més, ja hi ha diversos estudis que demostren que el verd urbà ajuda a reduir el risc de mortalitat en zones urbanes, així com l’estrés i per tant contribueix a millorar la nostra salut mental.

Un exemple d’espai on a Rubí es podria incrementar el verd urbà és el carrer de Cal Gerrer: amb les obres actuals s’elimina només una línia d’aparcament, però no és suficient per permetre la col·locació d’arbres en un carrer en el que, per la seva amplada i centralitat, seria interessant que l’Ajuntament considerés eliminar l’altra línia d’aparcaments i substituir els cotxes per arbres que facin més agradable el camí cap al mercat municipal. O bé l’Escardívol: amb una bona planificació aquest espai seria un parc urbà fantàstic. O el descampat de Sant Genís, actualment ocupat per motos de motocròs i quads i on es preveu construir-hi habitatges en el POUM encara en tràmit. Enlloc d’això, amb una mínima intervenció paisatgística, i mantenint flora autòctona de la zona, podríem tenir un espai fantàstic de transició entre la trama urbana i l’entorn natural pel gaudi de la ciutadania, i especialment una zona de pas segura pels veïns de Can Ximelis i Can Serrafossà que vulguin desplaçar-se a peu. Evidentment, el fet d’eliminar places de pàrquing en certes zones (Cal Gerrer o Escardívol) implica també buscar alternatives (millorar el servei i el preu de pàrquings soterrats com el del Mercat i els de les places 11 de Setembre i Allende, habilitar pàrquings dissuasoris a les entrades de la ciutat, millorar el transport públic, etc).

Totes aquestes qüestions, però, cal planificar-les (no només la creació dels espais, sinó també el seu manteniment), i és per això que els plans com el POUM, el pla de mobilitat o un pla de creació i manteniment de verd urbà són tant importants, perquè aquestes coses cal fer-les de manera organitzada, acordada i consensuada, i sobretot amb un projecte de ciutat al cap, cosa que ara mateix l’equip de govern no té.