Els carrers de la ciutat, les places dels pobles, els espais connectors entre la realitat privada i l’exposició comunitària. Espais de socialització necessaris, no tan sols com a nexe, sinó també com a constructors de consciència col·lectiva. Espais públics que constitueixen identitats grupals. Uns espais comunitaris que en els últims anys hem despoblat, desamortitzant el seu sentit comunitari amb usos cada vegada més privatius (ex. proliferació de terrasses privades) o desnaturalitzant-los amb regulacions restrictives (ex. prohibició de jugar a pilota a places).

L’espai comú de la ciutat és termòmentre de l’estat de la ciutadania. Un carrer dinàmic amb activitat, denota una ciutadania activa. Els carrers i places buits són pròpies de ciutats dormitori, ciutats mortes.

El carrer és un espai democratitzador, un espai tradicionalment accessible per a tothom. No fa tants anys que en l’arribar l’estiu els carrers s’omplien de cadires i famílies que aprofitaven la fresca del vespre i gaudien d’aquest espai comunitari: converses a la fresca, jocs de carrer, petons als portals, a les fonts… socialització.

Eren temps en què places i parcs infantils eren conceptes sinònims, on el camp de joc i l’experimentació de la canalla eren l’extensió que podia copsar la vista dels pares. Uns temps de bicicletes i pilotes, de corredisses. Encara no teníem mòbils ni consoles d’última generació, joc entre iguals, el fill del banquer i el fill de l’aturat.

Òbviament l’administració local no és responsable en el canvi d’hàbits de la població. No? Potser sí que existeix un cert grau de coresponsabilitat, en el moment en què com a Ajuntament “dissenyem” el creixement i ús de la ciutat, planifiquem la configuració de l’espai públic. Planificació que no sempre, lamentablement, té en compte els equilibris necessaris entre interès privat i públic. Una planificació que no sempre posa en valor l’espai públic, precisament com a eina de cohesió social. El carrer, el tenim que veure com una potent eina de cohesió social. El carrer és un recurs d´’accés universal. Un element vertebrador entre realitats diferents.

La planificació és imprescindible, projectar una ciutat equilibrada amb un creixement sostenible. Cal una visió global per harmonitzar els diferents i legítims interessos, perquè la ciutat que volem no és un dormitori de 75.000 persones, és una ciutat per ser viscuda i sobretot gaudida per totes, i això exigeix equilibri. Aquesta tasca de projecció i planificació és realitza a partir d’eines concretes, essent la seva màxima expressió el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM). Un POUM que faríem bé en no prendre’ns a la lleugera, ja que és l’eina que configurarà la nostra realitat futura.

Cal una visió global, planificada. Una mirada “macro” a la ciutat però sense obviar que a les ciutats hi viuen persones. Persones que faran ús de carrers i places. Persones amb realitats subjectives, vivències pròpies que finalment dotaran de sentit la planificació tècnica. Sembla recomanable poder dotar de veu als veïns i veïnes que en faran ús. Escoltar necessitats i establir un diàleg. Potser així tindríem carrers accessibles per a tothom. Projectar úsos que puguin satisfer necessitats.

Diàleg és un concepte clau. La participació ciutadana hauria de ser, precisament, un diàleg obert entre tècnics i veïns. El tècnic té el coneixement general, la perspectiva global, però el veí, entès no tan sols com usuari passiu, coneix el context i la particularitat. La visió concreta. Amb una administració més permeable a la ciutadania, possiblement milloraríem l’assignació de recursos, o la creació de projectes, que per la falta de context fracassen inexorablement i acaben abandonats. A Rubí, lamentablement hem viscut aquesta pràctica política que entén l’espai públic no tant com un recurs d’ús de la ciutadania, sinó com un aparador. El cas dels “seients” de la plaça del Doctor Rusiñol n’és un significatiu exemple. Un espai sense ús genera incivisme, un espai viscut com a recurs que satisfà una necessitat és percebut com a valuós per la ciutadania.

Una vegada tenim la planificació, enriquida amb la participació ciutadana, encara mancaria un element. Un element que les formes de govern temen i eviten… perquè, en el fons, la participació pot ser “conduïda”, “digerida” i per tant, tolerada. Però l’element que dota de coherència al conjunt de polítiques urbanístiques i de gestió de la ciutatés l’empoderament. Empoderament de l’espai públic, recuperar espais comuns, places, carrers i també equipaments. Autoorganització, creació de sinergies entre ciutadans i veïns. Projectes comuns. Recuperant la iniciativa ciutadana i dotant de valor espais planificats i participats.

Espais democratitzadors, equipaments destinats a l’autogestió i la creació. Espais oberts a la comunitat, recursos accessibles, eliminar les barreres, no tan sols econòmiques, sinó també burocràtiques. Camps d’esport, porteries, xarxes, cistelles on poder practicar l’esport. Però també horts accessibles, espais de creació artística, bucs d’assaig, tallers.

En l’aspecte cultural aquest equip de govern ha tingut molt bones iniciatives, recuperant l’espai públic com a espai d’expressió i intercanvi artístic. Grans iniciatives culturals com l’INFEST, el festival La NNUU, el festival Teatre Sense Teatre, i apostar pel cinema a la fresca. Dit això, ens agradaria que aquestes iniciatives és mantinguessin a l’agost, un mes en el que no tota la població pot gaudir de vacances fora del municipi, i en què potser seria bo apostar per aquest oci accessible. Tampoc podem assegurar que aquesta aposta sigui fruit de la reflexió i la convicció o una improvisació més. Decisions com encabir un festival musical (de pagament) dins la Festa Major, i per tant privatitzar i jerarquitzar l’accés a la festa popular de Rubí ens fan dubtar. En tot cas, celebrem aquestes accions i encoratgem el Govern a continuar apostant per aquesta dinamització cultural accessible.

Ens agradaria una administració valenta que cregui en el ciutadà, que aposti per abocar recursos, que no s’escudi en un incivisme, que cal combatre, sí, però des de la pedagogia i la pràctica; posant en la consciència comunitària, la coresponsabilitat dels espais i recursos públics. De l’ajuntament esperem això: que obri els carrers i els torni als seus propietaris. Recuperar la ciutat, per viure-la. Un ajuntament que aposti per allò públic, per allò comunitari com a valor. Que abandoni les pràctiques clientelars i assumeixi el seu paper, no només com a gestor, sinó també com a dinamitzador comunitari.

El terme “illa de calor” es refereix a l’efecte que les zones construïdes (entorn urbà) tenen sobre l’increment de la temperatura en comparació amb el seu entorn immediat no construït, que per simplificar-ho li en direm entorn natural. Es calcula que la temperatura mitjana de l’aire anual d’una ciutat d’un milió de persones o més pot ser entre 1-3°C més alta que el seu entorn natural, i que de nit la diferència pot ser encara més gran (12°C). Aquestes diferències de temperatura, però, varien en funció de les característiques de l’entorn urbà: presència d’espais oberts, rius, zones verdes, distribució de la indústria, densitat i altura dels edificis…però, per què ens hauria de preocupar l’efecte “illa de calor” a Rubí?

Hi ha diversos estudis que demostren que les “illes de calor” incrementen el risc de mortalitat i de malalties relacionades amb la calor (esgotament i rampes per calor i cops de calor), afectant especialment poblacions sensibles com els nens, les dones embarassades i la gent gran. A més, generen més demanda d’energia durant l’estiu (i quan engeguem l’aire condicionat, de retruc generem encara més calor al carrer), entre d’altres.

En vistes de que amb el canvi climàtic es preveu un continu increment mitjà de la temperatura, que amb el pacte de París es vol limitar a 1.5º (seria el desitjat), màxim 2ºC, de cara al 2100, caldrà començar a prendre mesures per pal·liar els efectes d’aquest increment que sembla imparable.

Quines mesures es poden prendre des d’un ajuntament per reduir aquest efecte? Jo avui em voldria centrar en una intervenció concreta, però evidentment n’hi ha moltes més i molt necessàries. L’objectiu de la intervenció és reduir l’espai ocupat pel vehicle privat, així com el nombre de vehicles en circulació, i ocupar aquest espai amb més verdor. Hi ha estudis que demostren que la vegetació en zones urbanes ajuda al refredament de la ciutat a través de l’evapotranspiració. Per tant, incrementar el verd urbà, seguint paràmetres de gestió sostenible tant des del punt de vista econòmic com ambiental – la Diputació de Barcelona té una guia interessant sobre el tema -, hauria de ser una prioritat per a qualsevol administració local (l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, ja s’ha posat per objectiu incrementar el verd urbà 1m2/habitant en els pròxims anys). De retruc, milloraríem la qualitat de l’aire que respirem, que també té un impacte significatiu en la nostra salut, així com la qualitat de l’espai urbà, i recuperaríem els carrers per fer activitats que fomenten la cohesió social i l’activitat física (cal tenir en compte que la falta d’activitat física, definida com menys de 150 minuts a la setmana d’activitat física moderada en adults, és la quarta causa de mortalitat a nivell mundial, seguida del sobrepès i l’obesitat). És més, ja hi ha diversos estudis que demostren que el verd urbà ajuda a reduir el risc de mortalitat en zones urbanes, així com l’estrés i per tant contribueix a millorar la nostra salut mental.

Un exemple d’espai on a Rubí es podria incrementar el verd urbà és el carrer de Cal Gerrer: amb les obres actuals s’elimina només una línia d’aparcament, però no és suficient per permetre la col·locació d’arbres en un carrer en el que, per la seva amplada i centralitat, seria interessant que l’Ajuntament considerés eliminar l’altra línia d’aparcaments i substituir els cotxes per arbres que facin més agradable el camí cap al mercat municipal. O bé l’Escardívol: amb una bona planificació aquest espai seria un parc urbà fantàstic. O el descampat de Sant Genís, actualment ocupat per motos de motocròs i quads i on es preveu construir-hi habitatges en el POUM encara en tràmit. Enlloc d’això, amb una mínima intervenció paisatgística, i mantenint flora autòctona de la zona, podríem tenir un espai fantàstic de transició entre la trama urbana i l’entorn natural pel gaudi de la ciutadania, i especialment una zona de pas segura pels veïns de Can Ximelis i Can Serrafossà que vulguin desplaçar-se a peu. Evidentment, el fet d’eliminar places de pàrquing en certes zones (Cal Gerrer o Escardívol) implica també buscar alternatives (millorar el servei i el preu de pàrquings soterrats com el del Mercat i els de les places 11 de Setembre i Allende, habilitar pàrquings dissuasoris a les entrades de la ciutat, millorar el transport públic, etc).

Totes aquestes qüestions, però, cal planificar-les (no només la creació dels espais, sinó també el seu manteniment), i és per això que els plans com el POUM, el pla de mobilitat o un pla de creació i manteniment de verd urbà són tant importants, perquè aquestes coses cal fer-les de manera organitzada, acordada i consensuada, i sobretot amb un projecte de ciutat al cap, cosa que ara mateix l’equip de govern no té.