Article d’AUP: “Llegir l’oportunitat: 3 claus d’interpel·lació”

El proper 1 d’octubre la població catalana serà interpel·lada. Una interpel·lació directa, clara i individual que ens obligarà a prendre partit al voltant d’una pregunta diàfana, binària. El referèndum ens interpel·la a totes: independentistes, partidaris de l’statu quo, nostàlgics del règim, federalistes (si és que en queden) i fins i tot àcrates. Cada persona resident al territori tindrà l’oportunitat de respondre i construir amb la seva opció el futur col·lectiu de la nostra comunitat.

Una interpel·lació que té tres claus, tres eixos sobre els quals articular la nostra resposta:

Clau nacional: el procés que des de fa anys viu el nostre poble no es genera de manera espontània.  Hi ha un camí que ha estat llarg, feixuc i difícil, que ens ha portat a sobreviure clandestinament durant el franquisme, excloent el catalanisme de la vida pública, relegant-lo a l’àmbit privat i mantenint-lo de manera valenta (des d’aquí, tot el respecte per aquelles que no vàreu defallir  mantenint la il·lusió i la identitat).

Un cop mort el dictador, passat el miratge de la recuperació, el catalanisme transità en un espai que va anar d’allò testimonial a la intranscendència. L’Espanya en reconstrucció semblava reservar un espai per Catalunya durant la transició, que passà per enterrar l’anhel nacional a canvi d’un desenvolupament lingüístic i cultural dins del marc autonòmic. Però això tenia un topall: la identitat nacional  catalana tenia encaix dins d’Espanya només com a expressió folklòrica i complementària de una realitat homogeneïtzadora castellana.

El nou independentisme neix en el xoc amb el topall i el fracàs, per acció o omissió, d’un projecte espanyol renascut en una transició subordinada que no va fer net ni políticament ni social amb aquells que percebien Països Catalans, Euskadi i Galícia com a subjectes subordinats i fins i tot anacrònics. La sentència de l’Estatut, fruit de la campanya del PP i la complicitat del PSOE, és la prova que el projecte espanyol manté una visió colonial de les perifèries .

En aquesta situació, els qui no ens hem sentit lligats emocionalment a la identitat espanyola, aquells que no ens hem sentit part del seu projecte nacional, els qui hem viscut la nostre catalanitat com un signe d’identificació… observem avui com la correlació legítima de forces està lleugerament al nostre favor. Actualment, tenim una majoritària representació política al Parlament favorable a la independència i és, per tant, totalment legítim emprendre aquest pas.

Clau democràtica. La democràcia és una forma d’organització social amb què bona part d’aquest país ha crescut. Des de ben petits som imbuïts pels valors democràtics. El repte que ens planteja el referèndum es un repte democràtic, i com a demòcrates hem de ser capaces de gestionar-lo.

L’única sortida viable a les diferències són el diàleg, la discussió, l’exposició d’arguments. Com a demòcrates no podem amagar-nos darrere el tecnicisme o el possibilisme jurídic. La situació que  viu Catalunya és una disjuntiva política i només des de la política es pot resoldre. Però no una política acotada als despatxos i als interessos dels poderosos, sinó una política de veritat, una democràcia exercida i viscuda als carrers, al mercat, al parc o a la porta de l’escola. Potser aquest es un dels elements que fan por a alguns, i no tant la possible secessió. Potser tenen por d’una ciutadania que recuperi el valor del debat com a gestador d’opinió, que no delega ni regala l’espai d’incidència i de decisió. La por dels quadres a perdre la seva posició de tutela d’un poble prou madur per decidir el seu futur

El referèndum ens interpel·la democràticament, tant als partidaris del Sí com als del No. Els del SÍ ja hem guanyat: hem sortit de l’armari, hem explicat les nostres raons i hem demostrat que podem somiar. El silenci dels partidaris del NO els condemna. Renunciar a enumerar les seves raons és regalar el relat. Significa assumir que el projecte nacional espanyol està esgotat, assumir el “ordeno y mando”, assumir la derrota. Significa, per tant, que hem guanyat no un referèndum, sinó el futur.

Clau de trencament. El procés d’autodeterminació suposa l’oportunitat, no només pel Principat i els Països Catalans sinó per la resta de pobles de l’Estat espanyol, de recuperar allò iniciat i no finalitzat en la transició: recuperar institucionalment, social i política els valors republicans. Tenim l’oportunitat de tancar definitivament el franquisme.

El procés català té la particularitat essencial de ser un procés transversal, però sobretot popular. Un moviment de base que implica una correlació de forces molt determinada. Aquesta vegada no estem determinats a una elit concreta, aquesta vegada estem construint en comú una nova realitat. La independència de Catalunya pot ser la peça que trenqui el candau del 78. Podem ser els que enterrem el “atado y bien atado”. Tenim l’oportunitat de construir un nou pacte social. No siguem porucs i no regalem l’iniciativa, som la generació mes preparada, i tenim una oportunitat. Podem reiniciar les nostres condicions de vida i incidir en el nostre futur. Podem ser protagonistes i no observadors, podem…

El dia 1 d’octubre votarem. Votarem perquè som la Catalunya cíclicament bombardejada, la que va plorar Durruti, la de Salvador Seguí, la del president Companys. Perquè som la Catalunya que mai més serà submisa, que mai més tornara a jugar al peix al cove per ser venuda. La Catalunya que ja no vol ser ni puta ni Ramoneta. Perquè som la Catalunya plural i treballadora, aquella que va intentar ofegar el pujolisme. Som la Catalunya que ha resistit a les retallades i al 3%. I que vol ser lliure.

Article d’opinió: PSC, relat de com sobreviure fins al 2019

Ja fa dos anys que vam començar el mandat 2015-2019. Des de llavors a la nostra ciutat ha passat de tot: intent de moció de censura, trànsfuga, primavera POP…una mica de tot. Però també han deixat de passar coses necessàries per millorar el dia a dia de l’Ajuntament i sobretot de la nostra ciutat. Molt resumidament, destaquem:

Gestió de la plantilla municipal: el procés de regularització de la plantilla no ha avançat gens, i de moment l’únic que el PSC ha sabut fer ha estat col·locar als seus (ja vam fer article sobre això). A més, falta personal en àrees clau, sobretot a l’àrea de territori, concretament a mediambient i urbanisme, però també a recursos humans i a contractació.

Contractació: els fets parlen per si sols. Hi ha pendents diversos contractes, alguns amb partides anuals força significatives, que actualment estan en fase de pròrroga o fins i tot pròrroga forçosa: grua, parcs i jardins, deixalleria, escoles bressol, transport urbà (també vam fer pàgina informativa sobre això). A més, la gestió d’alguns d’aquests serveis externalitzats és pèssima. Recordem que el pàrquing de la Plaça Salvador Allende fa prop d’un any que ja hauria de funcionar 24h i que el mateix servei a Plaça 11 de Setembre és lamentable i intolerable (amb pròpies queixes dels usuaris i veïns, no ens inventem res). El servei de grua els caps de setmana no funciona, només en casos d’excepcionalitat (per la resta del temps ni està ni se l’espera). Del servei de recollida de residus i neteja viària encara estem esperant l’auditoria que s’havia de fer per saber si FCC, l’empresa concessionària, ha enganyat l’Ajuntament amb els serveis realment prestats. Però potser el servei que pitjor funciona és el de parcs i jardins; el manteniment de les zones verdes és nefast. Aquest és un dels contractes pels que encara tenim pendent una nova contractació, i des de fa temps. Diversos grups municipals hem demanat veure el contracte abans de ser licitat; de moment no ho hem aconseguit.

Més enllà dels contractes, la gestió directa de l’Ajuntament pel que fa l’espai urbà és també lamentable: pilones arrencades, arbres mal tractats, mal podats o directament mal tallats, forats a la calçada (el carrer principal de la ciutat, el carrer fondo, en té diversos exemples), etc. Simplement desídia i manca d’interès. On és la brigada? per què no funciona com hauria de funcionar?. Un exemple clar de la desídia que comentem és quan l’AUP vam presentar la moció per redactar un Pla del Verd Urbà amb l’objectiu de prendre mesures per millorar la gestió i incrementar el verd urbà a la ciutat. L’equip de govern, amb els seus socis de C’s (abans 4 regidors) i PP, van votar-hi en contra, dient que no era una prioritat. I així ens va. I què n’hem de dir de la mobilitat? on és el Pla de Mobilitat? quan es pensa presentar el projecte final de l’illa de vianants i se’ns passarà la informació? quan se’ns presentarà el projecte de carrils bici per fomentar una mobilitat activa dins de l’àmbit urbà, així com l’anella verda que el PSC volia impulsar? I així podríem seguir.

El PSC d’Ana María Martínez és simplement un desastre. No té capacitat de gestió. Els motius? diversos, però el principal és que s’ha prioritzat la foto maca a una bona gestió. El model del PSC és tenir al personal entretingut amb concerts i festes, per així sobreviure fins al 2019 sense haver fet realment res (cal recordar que les inversions fetes fins ara són projectes aprovats durant el mandat anterior). Els representants polítics no estem aquí per organitzar concerts, sinó per gestionar i fer que la ciutat tiri endavant i millori. Agonia per la ciutat de Rubí, que només li faltarà l’aprovació d’un Pla urbanístic (més conegut pel nom de POUM) basat en la bombolla immobiliària i l’especulació de principis de segle per acabar de dinamitar qualsevol possibilitat de fer les coses mínimament bé. La cirereta del pastís. Ana María Martínez faria bé de repensar de nou si aquest és el model de ciutat que vol deixar per a futures generacions; aturar el POUM en tràmit seria benvingut per diverses forces polítiques del ple.

Queden 2 anys encara, massa temps perquè Rubí segueixi agonitzant i caient en decadència. D’ara fins al 2019 caldrà seguir treballant perquè la decadència no sigui tant pronunciada, però en tot cas cal que aquells que ens estimem la ciutat i que encara tenim una mica d’esperança fem un esforç per bastir una alternativa que il·lusioni i animi a la ciutadania a ser partícip del seu propi futur, del futur de Rubí. És responsabilitat de tots i totes que qui governi ho faci pensant en la ciutat i no en la poltrona i l’egocentrisme dels qui ara governen.

Article per a “La Ciutat”: Fotografies buides de contingut, involució de la ciutat

El resum d’aquests primers dos anys de mandat en clau pressupostària és la incapacitat de l’equip de govern per complir els acords signats l’any 2016, que van permetre l’aprovació del pressupost amb 20 de 25 regidors, i la falta de concreció d’un projecte de ciutat clar reflectit en els pressupostos del 2017. Sobre l’incompliment dels acords, 14 de les 17 propostes acordades amb l’AUP estan sense començar i sense data.

Pressupostos 2017: arribem a febrer amb una proposta pitjor a la de l’any passat, sense concreció de pla d’inversions i sense negociacions prèvies, com a mínim amb l’AUP. En canvi, fruit d’aquest nou escenari de majories des de novembre passat, format per PSC, C’s, PP i el trànsfuga, sí que es negocia amb els partits de dretes temes tant significatius com retallades en les aportacions al consorci de la llengua o a entitats de cooperació, o fins i tot la desaparició de la regidoria d’identitat sense especificar el destí d’aquest servei. Creixen les externalitzacions tot i que hi ha un acord de ple en sentit contrari, no es reforça ni s’augmenta la formació de la plantilla municipal, no es donen solucions a temes urgents com l’espai públic, la mobilitat, residus, etc. Paral·lelament, també acorden una reforma inacceptable del Reglament orgànic municipal (ROM) on preval la restricció a la llibertat d’expressió, a la participació i al debat crític, tant en l’àmbit institucional com en el ciutadà.

L’AUP no pot ser còmplice d’una farsa i una mentida embolicada de boniques fotografies buides de contingut. Si l’equip de govern del PSC no ha sigut capaç en dos anys d’explicar quin és el seu projecte per a la ciutat, els actuals companys de viatge no estan en condicions d’aportar molta cosa més. Desgraciadament, la vella política preval i la ciutat va a pitjor.

 

L’AUP demana accions per afrontar l’emergència d’habitatge que es viu a Rubí

Resultado de imagen de dret habitatge rubíEl passat dia 15 de maig l’AUP va entregar als responsables polítics i tècnics del consistori un dossier amb un relació de consideracions i propostes relacionades amb habitatge.
 
L’entrega d’aquest dossier respon al diagnòstic realitzat per la formació sobre la dificultat per accedir a un habitatge a Rubí, principalment deguda per la perillosa escalada de preus dels últims anys. Observem amb preocupació com la situació d’emergència d’habitatge augmenta progressivament i considerem que cal portar a terme polítiques proactives per tal de garantir aquest dret bàsic.
 
L’entrega d’aquest document en cap cas es tradueix en un context de negociació amb l’equip de govern. La formació és molt conscient del context polític i del sistema d’aliances escollit pel PSC. Aquest document s’emmarca en la proactivitat i responsabilitat de l’AUP respecte a la ciutadania que representa. La situació que viu i viurà la ciutat sobretot en aquest àmbit convida a un treball i lideratge rigorós.
 
La manca de planificació i lideratge de l’administració en l’àmbit de l’habitatge fa que la ciutat de Rubí sigui especialment sensible als fenòmens especulatius propis del sector. Actualment la combinació d’un excés de demanda i d’una oferta limitada, juntament amb una administració sense capacitat d’incidència, provoca una tensió del mercat que repercuteix en la desproporció de preus. L’AUP proposa i demana una combinació de polítiques estructurals i de llarg plaç amb accions a curt plaç per tal d’afavorir l’accés a l’habitatge fora de mercat.
.

Article d’opinió (Aitor Sánchez): El viatge: de la discapacitat a la diversitat funcional

Més enllà de les polèmiques que han succeït la política rubinenca dels últims mesos, voldríem destacar que aquest mandat ha comportat un principi de canvi. Canvi de paradigma en relació a la visió de la nostra administració respecte al col·lectiu de persones amb diversitat funcional. L’Ajuntament de Rubí ha iniciat un viatge, un recorregut. S’ha canviat la mirada cap a un col·lectiu i a una realitat. Una mirada que fins ara, i de manera més o menys matussera o encertada, s’ha centrat en el curt plaç i en allò que mancava a la persona. Una mirada paternalista, protectora i també segregadora, que ha cronificat la situació de dependència de les persones amb diversitat funcional. Les poques polítiques o accions que històricament des de l’Ajuntament de Rubí s’han anat realitzant han entrat dins d’aquesta lògica de la protecció. Una lògica que legitima i perpetua un esquema de jerarquització; ens hem encarregat de “cuidar” a les persones d’aquest col·lectiu però no de dotar-les d’eines per al seu empoderament, per fer possible la presa de decisions i assumpció de responsabilitats per si mateixes, i de potenciar la seva realització personal.

La lògica assistencial no és patrimoni únic dels governs d’aquesta ciutat. Aquesta lògica va fortament lligada al concepte de “discapacitat”, que es tradueix en la nostra quotidianitat en el concepte: “pobret”. Aquest pobret que, partint de la més absoluta bona fe, cau com una llosa en aquell que la rep. Un pobret, un discapacitat, que centra la definició de la persona en allò que no pot fer, que la defineix per la mancança. El llenguatge ens condiciona i ens defineix, ens segrega en un horitzó parcial determinat per la mancança i no per la potencialitat.

Assistencialisme i discapacitat van ser conceptes que durant molt temps van regir tan polítiques com pràctiques professionals. El concepte discapacitat precedit pel concepte “subnormal”, un concepte que ara mateix ens sona atroç, així com moltes de les pràctiques associades a la manera de tractar al col·lectiu. En aquest viatge lingüístic i conceptual l’assistencialisme va significar un avenç importantíssim. Les persones que durant massa temps eren amagades i apartades, inclús dins de la pròpia llar, començaven a trobar espais de relació. I es comença a treballar amb el col·lectiu, creant espais i formant professionals; accions que poc a poc fan evolucionar la nostra percepció del col·lectiu. Una evolució que no sempre ha resultat senzilla per la por a garantir la protecció d’aquelles que percebem com a vulnerables però al mateix temps deixa’ls-hi espai per créixer.

En aquests dos anys de mandat hem observat amb satisfacció com el nostre ajuntament iniciava aquest viatge. Un viatge que comença en el llenguatge, en la manifesta voluntat de visualitzar i dotar d’espai públic i polític el col·lectiu (festa de la diversitat funcional, presència del col·lectiu en el discurs polític, adaptacions a la Festa Major i cavalcada de reis, oficina de la diversitat funcional ..) que comença a materialitzar-se dins del projecte de Finca Font del Ferro i l’intent d’impulsar el que hauria d’esdevenir un recurs de referència tant local com comarcal. Un recurs extraordinari, amb una potencialitat brutal per a transformar no tan sols la vida de les persones amb diversitat funcional sinó també la nostra mirada i percepció de la diversitat. Però encara cal consolidar les passes i l’aposta. Cal materialitzar el compromís d’ampliació de l’Escola Especial de Ca n’Oriol. Compromís ineludible per tal de dignificar i potenciar la tasca que durant els últims anys l’escola ha realitzat. Ampliació imprescindible més enllà d’experiències com la compartida amb el col·legi Teresa Altet. Cal acompanyar i posar en valor la tasca d’entitats com APDIR, entitats que esdevindran fonamentals en la xarxa que incipientment s’està teixint a la ciutat. Xarxa que inclou l’impagable labor d’Horitzó o recentment l’escola de futbol de Can Mir amb l’esport com a mitjà de relació i integració, o l’associació Estel i el seu treball en el lleure.

El viatge a la màxima integració, el viatge de la normalització i empoderament del col·lectiu de persones amb diversitat funcional. Un viatge compartit, de creació de xarxa i de sinergies. Un viatge en el que l’Ajuntament ha de ser protagonista i assumir el lideratge. Un lideratge que asseguri continuïtat al projecte pedagògic i d’inserció laboral de Font del Ferro. Continuïtat en forma de contractació de personal format i habilitat per desenvolupar diferents tasques dins l’administració (treball de suport administratiu, de consergeria, deixalleria, zones blaves o pàrquings públics). L’Ajuntament de Rubí és, juntament amb l’empresa B-Braun, el principal agent demandant de treball de la ciutat. Creiem que l’Ajuntament hauria d’assumir aquesta mirada qualificadora cap a aquest col·lectiu històricament apartat de la població, demostrar des de l’exemple el compromís.

Finalment, cal treballar per assolir una ciutat accessible per a tothom normalitzant l’accessibilitat. Entenent aquesta no com a patrimoni d’un col·lectiu concret sinó assumint que tothom en algun moment del nostre viatge vital viurem situacions de dificultat motriu (un cotxet de nadó, un carro de la compra, quan ens fem grans…). Assumir que viure en una ciutat accessible no és una concessió a ningú. És un deure de l’administració. Cal aprofundir en l’accessibilitat de l’espai públic per a totes, sent els parcs infantils equipats amb gronxadors adaptats un primer element però no l’últim en el repte de fer una ciutat per a tothom.

Aquesta ciutat ha iniciat un viatge, un viatge que desitgem i esperem que no tingui retorn.