A un any de les properes eleccions municipals el context polític del país continua instal·lat en terreny desconegut. Preses polítiques, desproporció judicial i un difícilment sostenible to de tensió mediàtica. El procés d’emancipació del principat ha suposat l’últim embat a un estat en clara descomposició. Un estat Espanyol que de manera progressiva i lenta va sucumbint a la seva pròpia decadència. Un Estat Espanyol immers en una crisi de legitimitat sense precedents, la capa de pintura i posada a punt que va suposar la transició del 78, no ha suportat la integració política ni social amb la resta de països de l’entorn europeu. Aquella realitat constituïda a partir del “todo atado y bien atado” d’un dictador que va morir en un llit, i una oligarquia que va assimilar l’obertura com a actualització necessària. Tot canvia per romandre igual. Els partits de la transició van generar una cultura i un modus polític absolutament emmarcats i encotillats en els límits del possibilisme postfranquista. Una cultura política i un llenguatge que han conformat durant tres dècades un paradigma polític concret. Un paradigma que va ser qüestionat i parcialment assimilat pel sistema amb el 15M. Un paradigma que estableix la política com la delegació clientelar entre ciutadania i classe política. Una classe política que ha anat sedimentant i blindant el seu espai. Una classe política que es regeix per codis propis, sistemes d’autoregulació d’accés. Una classe política que ha fet de la política no tan sols professió sinó modus vivendi. I d’aquesta desvirtuació de la política aquest mal endèmic: la corrupció. Una corrupció entesa a molts nivells des de la gran evasió d’impostos, les trames de construcció il·legal, les comissions… però que comença per una cosa tan bàsica com l’apropiació de la institució, una apropiació que comença amb fets subtils, endolls, favors, petites ajudes, actituds arbitràries davant uns treballadors públics que es deuen en origen a la població i no al neocacic de torn.

Torno a les eleccions del 2019. Ja comencem a veure i intuir la indissimulada estratègia sigui per convicció o necessitat tàctica d’alguns actors polítics de convertir aquestes eleccions en un enfrontament total entre partidaris de la República Catalana i del Reino de Espanya. Un element important i que no podem passar per alt, però que pot amagar de manera subtil, i potser interessada l’enfonsament del règim del 78, el règim de la continuïtat de la praxis franquista, de la cultura del pelotazo, de la gestió d’allò públic com a nutrient d’oligarquies. El capitalisme “de amiguetes”.

La nostre ciutat, aquest 2019 possiblement tanqui un cicle polític, un partit socialista amb un model esgotat, un lideratge absolutament amortitzat, cedirà totalment o en part el pilotatge de la ciutat. Cal com a ciutadania preguntar-nos si volem/podem repetir l’esquema. Cal que amb temps anem observant qui ens ofereix un canvi de paradigma o un canvi de decorat.