És necessari multiplicar l’habitatge públic de lloguer social
El Ple de novembre es debaten i aproven els pressupostos del 2023 per l’Ajuntament, PROURSA i la Finca Font del Ferro. En ells veiem que, més enllà de la situació de contenció pressupostària, la inversió en d’habitatge públic és escassa (per no dir nul·la), com ho ha sigut històricament en aquesta ciutat.
Les dades en són la millor prova: segons el Pla Local d’Habitatge a Rubí tenim només 152 habitatges públics (89 de PROURSA, 26 de l’Ajuntament i 37 de l’INCASOL en procés de passar a mans de l’Ajuntament), als quals se sumaran aviat 7 nous pisos. En total, hi ha aproximadament 1397 habitatges destinats a polítiques socials, el que situa la ràtio del que s’anomena de solidaritat urbana en el 5%, quan hauria d’estar en el 15%.
Però més enllà d’aquesta ràtio, els habitatges públics de lloguer social haurien d’estar entorn el 5,8-7% (almenys 1600 habitatges) dels 27.818 habitatges que segons el PLH hi ha a Rubí.
És evident que amb el nul nivell d’inversió actual aquesta fita és inassolible. Mentrestant la situació d’emergència habitacional és reconeguda per tots els agents socials i polítics, així com ho és la previsió d’un empitjorament d’aquesta emergència degut a l’evolució dels preus de l’habitatge i l’economia.
Creiem que són necessàries i urgents accions consensuades, a mig i llarg termini, i dotades dels recursos suficients. La situació requereix d’una política que pugui ser desenvolupada durant diversos mandats i, per tant, assumida per governs diferents, per tal d’avançar de forma concertada a mig i llarg termini per a dotar la ciutat del parc d’habitatge públic, social i de lloguer que aquesta necessita.
Aquest consens hauria d’incloure els criteris bàsics per a assolir un parc d’habitatge públic adaptat a les necessitats de la societat actual i als requeriments que ja són un consens polític i social després d’anys d’experiència en les polítiques d’habitatge:
- Disseny d’habitatges no estandaritzats, adaptables als cicles vitals de les persones durant la seva vida, i també a la diversitat de nuclis i formes de convivència.
- Rehabilitació del parc d’habitatges o bé creació de nou habitatge distribuït per diferents punts de la ciutat i en convivència amb l’habitatge privat, per tal d’evitar la segregació i l’assenyalament.
- Obtenció de nou habitatge per mitjans diferents de la construcció d’obra nova (tanteig i retracta, lloguer social de pisos privats, masoveria urbana, % dins d’obra privada, etc.).
Tenint en compte que la construcció progressiva d’habitatge públic de forma pot suposar una inversió mínima anual d’entre 1M i 2M d€, és evident que aquesta suposa, sobretot en els moments de contenció pressupostària, la revisió de les prioritats i l’organització del propi Ajuntament. Creiem però que es tracta d’una situació d’emergència que requereix d’esforços per part de tothom.
Cal tenir present que la manca d’habitatge públic i l’increment dels preus del parc privat tenen conseqüències greus que impacten en tota la població: creixent control de les màfies sobre les ocupacions, augment dels impagaments del lloguer o dels subministraments que generen conflictes en blocs de pisos, major sensellarisme, empitjorament de les condicions de vida de les famílies per la pobresa, generació d’una despesa important estructural per a l’Ajuntament per tal de pagar lloguers, etc.
Només l’any 2020, Serveis Socials va reallotjar de forma temporal i urgent 83 persones (27 menors, 4 majors de 65 anys), tot destinant 59.285€ al pagament d’habitacions en pensions i apartaments turístics. Els primers dos mesos i mig de l’any 2021 va atendre 17 nous reallotjaments i va donar continuïtat a 28 més (18 menors i 1 major de 65 anys).
Actualment les persones que perden la llar o viuen en infrahabitatges són reallotjades de forma temporal (tot i que la manca de parc públic fa que s’allarguin les estades) en pensions, habitacions en pisos compartits o apartaments turístics. Es tracta en ocasions d’allotjaments que, si s’allarguen les estades, generen precarietat o conflictes per a les famílies per la manca de lavabos suficients, de l’espai necessari, de finestres exteriors en alguns casos, o per la convivència de diferents famílies en el mateix pis. Suposen també una despesa important per a l’administració pública (una habitació pot arribar a costar 500€, 900€ o 1200€ mensuals, segons si dóna dret a cuina o no).
Segons el PLIS a Rubí (pàg. 36) a més, el 2019 hi havia “entorn 1400 persones empadronades en habitatges ocupats, de les quals un 33% són infants i adolescents, atès que en el 64% d’aquest tipus d’habitatges hi resideixen famílies amb fills i filles”.
A aquestes xifres caldria afegir el gruix de població jove que ha de cercar el seu primer habitatge. És prou conegut per tothom les dificultats que això suposa per la diferència entre el cost de la vida i del lloguer d’un habitatge i els ingressos de la gent jove (i adulta) a la nostra ciutat, que es troba per sota de la mitjana comarcal pel que fa a la renda familiar bruta disponible: “El preu mitjà l’any 2020 es situa entorn dels 690 mensuals, xifra que representa el 60% de la renda familiar disponible bruta per persona” (pàgina 35).
Per això en el Ple de novembre proposem als grups municipals la signatura d’un Pacte de Ciutat en el què ens comprometem a planificar i assolir progressivament, en els propers 20 anys, el 7% d’habitatge públic de lloguer social. Per a això, proposem la reserva d’una inversió constant d’un mínim d’1,5M d’€ anuals pera construir, expropiar, rehabilitar o comprar habitatge de lloguer social i propietat pública. També proposem que s’acordin solucions d’emergència per a disposar, abans de 5 anys, de les places suficients per a allotjaments de curt i mig termini.