de Marina Dolset Manchó i Pau Puig Torres
Si passeges per Can Xercavins, Can Ramoneda, Can Sedó, Can Roig i Ca n’Oriol hi veus camps, camins, patrimoni i natura; doncs això és el que està en joc: si aquests espais acaben ocupats per parcs de plaques solars i bateries o si els protegim com a sòl de protecció especial.
El debat sobre la ubicació de fonts de generació d’energia renovable és un debat complicat: la transició ecològica és necessària i urgent, i qualsevol mesura que la freni ens acosta cada dia més a un futur d’incertesa i problemes ambientals i socials. Però justament perquè és important, no podem fer-la de qualsevol manera. Cal avançar-hi, sí, però també cal parlar sense por de reduir consums —no tot es pot resoldre produint més energia— i de garantir el màxim control públic i distribuït d’aquestes infraestructures: en la planificació, en la gestió i en els beneficis que deixen al municipi. Una transició que no redueix consums i que queda en mans de qui només hi veu negoci no és justa; és només un canvi de negoci a les mans dels de sempre.
Comencem pel principi. El juny de 2024, el govern de Rubí va suspendre llicències per ordenar on instal·lar parcs fotovoltaics i bateries. L’objectiu el compartim: preservar el sòl no urbanitzable i prioritzar els grans sostres industrials. Per això hi vam votar a favor. No fem una croada contra les renovables: volem que es facin ben fetes.
El problema ens l’hem trobat dos anys després: la Comissió Territorial d’Urbanisme de l’Arc Metropolità —un òrgan de la Generalitat—, ha acabat obligant el municipi a permetre plaques solars en sòl no urbanitzable. I no en qualsevol lloc: a Can Xercavins, Can Ramoneda o Can Sedó, espais d’alt valor ecològic, agrari i patrimonial, part del connector entre Collserola i Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i amb alguns elements inclosos a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. No és un bon lloc per a un parc fotovoltaic. És un lloc a protegir.
En urbanisme, el que no és clar acaba jugant en contra del territori. I aquí parlem d’espais que el nostre POUM i el Pla Territorial Metropolità haurien d’haver blindat fa temps. I no estem inventant res. El Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB), que és la norma supramunicipal que ordena el territori, diu clarament que els ajuntaments poden protegir més del que ell marca, però mai menys, i que quan hi hagi dubtes s’ha de triar sempre l’opció que protegeixi més. El POUM era l’eina ideal per fer aquest pas a Rubí, i no s’ha fet. I aquesta manca de valentia política és la que ara ens porta fins aquí.
Rubí no pot acceptar que es decideixi sobre el seu territori des de despatxos llunyans. Plaques solars sí. Torrents, camps, patrimoni i connector ecològic, també. Assegurem-nos d’omplir primer els sostres industrials i les zones no urbanitzables degradades. Facilitem la instal·lació de plaques solars a totes les teulades de Rubí. Promoguem que els sostres de tots els equipaments públics formin part d’aquest canvi cap a un model energètic 100% renovable. I fins i tot obliguem a la Generalitat a anar més enllà i aprofitar les infrastructures viàries com ara les vies de tren i autopistes per a generar tota l’energia que necessitem.
I deixem els espais naturals, de moment, fora d’aquesta planificació. No li venguem el nostre territori, on passegem, on connectem amb la natura, on hi ha el nostre patrimoni natural i cultural a les empreses energètiques de sempre que ens han portat a les conseqüències del canvi climàtic. Necessitarem aquest territori en el futur per a plantar arbres que fixin carboni de l’atmosfera o per a assegurar-nos que tenim menjar assequible a les nostres taules.
Quan els governants no escolten al poble, el poble ens fem escoltar. A Rubí ja vam aturar una incineradora amb la força de la gent i del carrer. I ho tornarem a fer. Encara hi som a temps.