Per a Rubí el sector industrial és bàsic. Molts rubinencs depenen de si les empreses o fàbriques contracten personal o estan en fase d’acomiadar treballadors. Com que aquest és el tema principal, ens quedem en una primera mirada superficial de les dades i habitualment no entrem a estudiar les condicions de treball que s’estan oferint (o patint, depèn del punt de vista). Es dóna per bo que hi hagi menys persones a l’atur i, si els que treballen denuncien irregularitats i injustícies, sembla que siguin uns insatisfets malaltissos, insolidaris i desagraïts. Perquè ja inclús es diu que el treballador ‘pot estar agraït’ a l’empresari, que és qui ens aporta benestar.
Doncs a Rubí, parlant amb persones que ho han viscut o encara ho viuen dia a dia, hem detectat males pràctiques, que volem explicar sense que la llista quedi tancada, i que no són excepcionals; un altre dia s’hauria d’anar ampliant el focus en cada una d’elles.
Diguem que els cursos sobre seguretat industrial que les ETT estan obligades a impartir per llei, molt sovint no es fan. En alguns casos ens han explicat que es demana a qui comença a treballar que signi un full conforme ha rebut material (roba, botes…) que mai ha arribat a veure, a més de signar que ha seguit un curs inexistent.
Hi ha empreses que obliguen a fer jornades de treball interminables, sense el descans setmanal corresponent. A vegades obligant a fer desplaçaments a distàncies importants, comunicats improvisadament i sense compensació econòmica ni horària. La por de la no renovació del contracte ho fa acceptar en molts casos, mentre no es troba una altra feina.
Alguns treballadors han denunciat condicions insalubres al seus centres de treball, i l’empresari ho ha ‘solucionat’ o dissimulat suficientment just abans de la visita de la inspecció. Si l’inspector es presenta sense avisar, sembla que no hi ha obligació de deixar-lo passar. Com pot fer la seva feina, encara que hi tingués interès?
De les dones treballadores en segons quins col·lectius, què es pot dir? A banda de sous més baixos que els seus companys -i això sol ja és prou injust-, sovint han d’aguantar el tracte masclista dels encarregats, que se senten més importants si, en comptes de dirigir-se a elles pel nom, els diuen coses com ‘tú, chochito’. Si són estrangeres, pateixen doble menyspreu; no cal apuntar aquí les paraules racistes que utilitzen alguns per designar les procedències de molts rubinencs.
Mentrestant, les autoritats es cuiden de millorar les infraestructures dels polígons i procuren mimar els empresaris perquè es trobin bé a Rubí. I amb bona part de raó, especialment amb la raó que imposa la llei del més fort.
Els sindicats estan fent altres coses, o defensant els treballadors afiliats, però poc fan (potser perquè no poden??) per aquells subcontractats a través d’ETT o amb contractes parcials o de curta durada, com tampoc per aquells que es veuen obligats a facturar com a autònoms encara que realitzin una tasca d’empleat.
No volem deixar de dir que, per sort, també hi ha empreses que actuen de manera responsable i fan la seva tasca amb una ètica laboral, d’igualtat, de fiscalitat i fins i tot amb una gran implicació social i mediambiental. Per a la resta de casos, toca posar ja fa temps el fil a l’agulla a tothom, perquè els abusos no es facin crònics fins que ens semblin normals. Que es noti que ser d’esquerres no és només fer manifestos; sobretot és defensar la part dèbil de la comunitat. L’Oficina local d’Ocupació, juntament amb els sindicats, haurien de fer una diagnosi del Rubí treballador, amb anàlisi qualitativa de condicions laborals. I passar a l’acció mediant, denunciant, exigint respecte per a la ciutadania, que a Rubí és majoritàriament a la part baixa de la piràmide socioeconòmica.
Qui recorda els temps en què es demanava que als polígons hi hagués llars d’infants gratuïtes i altres serveis que facilitessin la vida a les famílies treballadores? Sembla ciència-ficció, oi? Doncs molts ho recordem. I ja no eren bons temps.