D’aquí molts pocs dies celebrarem l’aniversari del 1r d’octubre, l’aniversari d’una de les majors fites del poble català, un dia històric. Un dia que va recollir anys de treball constant i sord. Una tasca anònima de milers de persones durant diverses generacions. Gent que va mantenir viva la flama, que va transmetre els valors i l’amor per una terra, una cultura i una identitat.

Un matí d’octubre ens vam aixecar ja cansats de perdre, de perdre’ns sabent que entre la llibertat i el sotmetiment només teníem els nostres cossos. Sabent que després de tant de temps havia arribat l’hora.

Aquell dia els carrers van ser nostres, sense por i sense cadenes. La nostra fortalesa, la determinació. La nostra arma la solidaritat, la confiança que va ser teixida amb complicitats inèdites. Una solidaritat que ens va fer capaços de suportar la provocació i la violència desfermada. Volíem ser República i vam descobrir què era ser poble, vam descobrir que la coresponsabilitat és la més potent de les amenaces per a un estat totalitari. El seu poder penetra dins dels murs com l’aigua de pluja. Exèrcits uniformats i mediàtics, gestionen la por, administren el càstig però nosaltres vam teixir un escut a cada racó, un llaç que ens vinculava a cada veí i el convertia en company.

Baixar al carrer i participar, perquè cap estat pot res davant d’un poble, que ha esperat conscienciat. Aquesta va ser la clau de la victòria i és molt important reivindicar aquesta victòria, perquè si bé és innegable que la gestió posterior en els dies que van venir va revertir el fruit, el 1r d’octubre vam ser lliures, vam guanyar encara que fos un dia. Nosaltres, el poble que celebra una derrota, el poble que cíclicament al llarg de la història ha estat doblegat i sotmès, vam guanyar.

La consciència de la victòria és un patrimoni irrenunciable. No deixem que als despatxos ens manllevin allò que vam conquerir als carrers. Perquè aquesta victòria només va ser possible des de la mobilització col·lectiva conscient i ferma d’una ciutadania que va desbordar la lògica institucional de lideratges personals i sovint messiànics. Els carrers, instituts, centres de salut… van desbordar la lògica d’institucions, partits i fins i tot entitats, aquell dia la ciutadania ho tenia clar: ni un pas enrere. I no es va recular, no es va cedir ni a xantatges ni a intimidacions, perquè aquell dia vam tenir clar que quan no pots tornar enrere només pots avançar.

D’aquí poc celebrarem l’aniversari del 1r d’octubre, espero que com aquell matí no ens deixem manllevar allò que és nostre, allò que vam suar i que vam plorar. Espero que no pervertim l’esperit d’unitat i autoorganització col·lectiu vestint-lo d’acte folklòric manufacturat per al consum intern de les marques electorals. No permetem la patrimonialització del que vam viure perquè si ho fem perdem, regalem la victòria i regalem el futur. El millor homenatge a les víctimes: preses, exiliades i represaliades per un estat desbordat és mantenir la flama, mantenir la convicció que només podem guanyar plaça a plaça, carrer a carrer. Mantenir la flama, l’esperit d’unitat i solidaritat que aquell dia ens va fer invencibles.

El llegat d’octubre va molt més enllà d’unes eleccions, va molt més lluny que una ambició particular. El llegat d’octubre va ser la mostra, la prova que existeix una manera, un camí. El 1r d’octubre ens vam donar com a poble la resposta, vam ser dignes per decidir el nostre futur. El 1r d’octubre no és una fita més ni una pantalla, el 1r d’octubre pot ser aquell dia que durarà anys. No el deixem perdre.