Nota de premsa: Campanya No és No, amb motiu de les Festes de Sant Roc

Arreu del país es multipliquen les campanyes i protocols per unes festes lliures de sexisme com a resposta a una quotidianitat on les agressions masclistes continuen presents i, sovint normalitzades, en contextos festius.

A Rubí, la Comissió antipatriarcal de l’AUP va engegar el mes de juny del 2016  la campanya No és No ‘de festa i sempre’, amb la voluntat que progressivament altres col·lectius i la ciutadania se la fessin pròpia (per aquesta raó la campanya no duu signatura).

Degut a l’aprovació per part del ple d’una moció que instava  l’equip de govern municipal a realitzar un treball conjunt amb les entitats per elaborar un protocol per a Rubí, l’AUP va decidir no continuar la campanya de manera pública, però sí seguir realitzant un treball de suport a l’equip de govern en el treball de redacció i prospecció i entregar documentació referent a protocols d’altres municipis.

Des de la Comissió vam restar receptius i expectants a un treball que no es va realitzar ni en temps ni formes. La tasca encomanda es va entomar des de la direcció política d’una manera superficial: no es va fer un treball previ amb entitats i col·lectius, i en cap moment es va planificar ni realitzar el treball previ que hagués permès arribar a la Festa Major 2017 (que era l’esdeveniment determinat en la moció aprovada al ple) amb una proposta d’accions i protocol per a dur a terme la prova pilot acordada.

Paral·lelament  a la manca d’iniciativa del govern de la ciutat i amb motiu de la Festa Major, el col·lectiu de joves El Rusk va presentar a l’Ajuntament una proposta de Protocol per unes Festes Lliures de sexisme, que va ser rebutjada per la regidoria d’igualtat. Posteriorment, de manera precipitada i poc treballada, l’Ajuntament va encarregar a darrera hora fer un Punt Lila a l’Escardívol d’atenció a possibles agressions (desconeixem fins el moment la valoració de l’actuació del Punt). Aquest Punt Lila és una acció positiva, però és aïllada i ineficaç. Al nostre entendre, aquesta és una mostra més de la superficialitat i precarietat amb què es plantegen des del govern municipal les polítiques referents a gènere i igualtat. Cal dir que els Punts Liles funcionen habitualment  (no és el cas del de Rubí, de moment) en el marc d’una intervenció més àmplia, relacionada amb un Protocol i amb la participació i complicitat de les entitats que participen a la Festa Major.

Així doncs, creiem necessari continuar amb la ‘Campanya No és No’ i promoure aquestes festes lliures de masclisme. Per això, el proper dissabte 2 de setembre, a les 19h a la Plaça Pere Esmendia, en el marc de la celebració de la Festa Major petita de Sant Roc, aprofitarem per a debatre, conjuntament amb la col·laboració de membres de col·lectius i institucions de Ripollet, Badalona, Gràcia i membres de El Rusk, sobre les dificultats per al desplegament dels protocols, l’impacte que tenen sobre la ciutadania i, en especial sobre les dones, de la necessària construcció de xarxes entre entitats, o el paper dels col·lectius i institucions públiques en aquests.

Us hi esperem a tot@s!

Article d’AUP: “Llegir l’oportunitat: 3 claus d’interpel·lació”

El proper 1 d’octubre la població catalana serà interpel·lada. Una interpel·lació directa, clara i individual que ens obligarà a prendre partit al voltant d’una pregunta diàfana, binària. El referèndum ens interpel·la a totes: independentistes, partidaris de l’statu quo, nostàlgics del règim, federalistes (si és que en queden) i fins i tot àcrates. Cada persona resident al territori tindrà l’oportunitat de respondre i construir amb la seva opció el futur col·lectiu de la nostra comunitat.

Una interpel·lació que té tres claus, tres eixos sobre els quals articular la nostra resposta:

Clau nacional: el procés que des de fa anys viu el nostre poble no es genera de manera espontània.  Hi ha un camí que ha estat llarg, feixuc i difícil, que ens ha portat a sobreviure clandestinament durant el franquisme, excloent el catalanisme de la vida pública, relegant-lo a l’àmbit privat i mantenint-lo de manera valenta (des d’aquí, tot el respecte per aquelles que no vàreu defallir  mantenint la il·lusió i la identitat).

Un cop mort el dictador, passat el miratge de la recuperació, el catalanisme transità en un espai que va anar d’allò testimonial a la intranscendència. L’Espanya en reconstrucció semblava reservar un espai per Catalunya durant la transició, que passà per enterrar l’anhel nacional a canvi d’un desenvolupament lingüístic i cultural dins del marc autonòmic. Però això tenia un topall: la identitat nacional  catalana tenia encaix dins d’Espanya només com a expressió folklòrica i complementària de una realitat homogeneïtzadora castellana.

El nou independentisme neix en el xoc amb el topall i el fracàs, per acció o omissió, d’un projecte espanyol renascut en una transició subordinada que no va fer net ni políticament ni social amb aquells que percebien Països Catalans, Euskadi i Galícia com a subjectes subordinats i fins i tot anacrònics. La sentència de l’Estatut, fruit de la campanya del PP i la complicitat del PSOE, és la prova que el projecte espanyol manté una visió colonial de les perifèries .

En aquesta situació, els qui no ens hem sentit lligats emocionalment a la identitat espanyola, aquells que no ens hem sentit part del seu projecte nacional, els qui hem viscut la nostre catalanitat com un signe d’identificació… observem avui com la correlació legítima de forces està lleugerament al nostre favor. Actualment, tenim una majoritària representació política al Parlament favorable a la independència i és, per tant, totalment legítim emprendre aquest pas.

Clau democràtica. La democràcia és una forma d’organització social amb què bona part d’aquest país ha crescut. Des de ben petits som imbuïts pels valors democràtics. El repte que ens planteja el referèndum es un repte democràtic, i com a demòcrates hem de ser capaces de gestionar-lo.

L’única sortida viable a les diferències són el diàleg, la discussió, l’exposició d’arguments. Com a demòcrates no podem amagar-nos darrere el tecnicisme o el possibilisme jurídic. La situació que  viu Catalunya és una disjuntiva política i només des de la política es pot resoldre. Però no una política acotada als despatxos i als interessos dels poderosos, sinó una política de veritat, una democràcia exercida i viscuda als carrers, al mercat, al parc o a la porta de l’escola. Potser aquest es un dels elements que fan por a alguns, i no tant la possible secessió. Potser tenen por d’una ciutadania que recuperi el valor del debat com a gestador d’opinió, que no delega ni regala l’espai d’incidència i de decisió. La por dels quadres a perdre la seva posició de tutela d’un poble prou madur per decidir el seu futur

El referèndum ens interpel·la democràticament, tant als partidaris del Sí com als del No. Els del SÍ ja hem guanyat: hem sortit de l’armari, hem explicat les nostres raons i hem demostrat que podem somiar. El silenci dels partidaris del NO els condemna. Renunciar a enumerar les seves raons és regalar el relat. Significa assumir que el projecte nacional espanyol està esgotat, assumir el “ordeno y mando”, assumir la derrota. Significa, per tant, que hem guanyat no un referèndum, sinó el futur.

Clau de trencament. El procés d’autodeterminació suposa l’oportunitat, no només pel Principat i els Països Catalans sinó per la resta de pobles de l’Estat espanyol, de recuperar allò iniciat i no finalitzat en la transició: recuperar institucionalment, social i política els valors republicans. Tenim l’oportunitat de tancar definitivament el franquisme.

El procés català té la particularitat essencial de ser un procés transversal, però sobretot popular. Un moviment de base que implica una correlació de forces molt determinada. Aquesta vegada no estem determinats a una elit concreta, aquesta vegada estem construint en comú una nova realitat. La independència de Catalunya pot ser la peça que trenqui el candau del 78. Podem ser els que enterrem el “atado y bien atado”. Tenim l’oportunitat de construir un nou pacte social. No siguem porucs i no regalem l’iniciativa, som la generació mes preparada, i tenim una oportunitat. Podem reiniciar les nostres condicions de vida i incidir en el nostre futur. Podem ser protagonistes i no observadors, podem…

El dia 1 d’octubre votarem. Votarem perquè som la Catalunya cíclicament bombardejada, la que va plorar Durruti, la de Salvador Seguí, la del president Companys. Perquè som la Catalunya que mai més serà submisa, que mai més tornara a jugar al peix al cove per ser venuda. La Catalunya que ja no vol ser ni puta ni Ramoneta. Perquè som la Catalunya plural i treballadora, aquella que va intentar ofegar el pujolisme. Som la Catalunya que ha resistit a les retallades i al 3%. I que vol ser lliure.

Article d’opinió: PSC, relat de com sobreviure fins al 2019

Ja fa dos anys que vam començar el mandat 2015-2019. Des de llavors a la nostra ciutat ha passat de tot: intent de moció de censura, trànsfuga, primavera POP…una mica de tot. Però també han deixat de passar coses necessàries per millorar el dia a dia de l’Ajuntament i sobretot de la nostra ciutat. Molt resumidament, destaquem:

Gestió de la plantilla municipal: el procés de regularització de la plantilla no ha avançat gens, i de moment l’únic que el PSC ha sabut fer ha estat col·locar als seus (ja vam fer article sobre això). A més, falta personal en àrees clau, sobretot a l’àrea de territori, concretament a mediambient i urbanisme, però també a recursos humans i a contractació.

Contractació: els fets parlen per si sols. Hi ha pendents diversos contractes, alguns amb partides anuals força significatives, que actualment estan en fase de pròrroga o fins i tot pròrroga forçosa: grua, parcs i jardins, deixalleria, escoles bressol, transport urbà (també vam fer pàgina informativa sobre això). A més, la gestió d’alguns d’aquests serveis externalitzats és pèssima. Recordem que el pàrquing de la Plaça Salvador Allende fa prop d’un any que ja hauria de funcionar 24h i que el mateix servei a Plaça 11 de Setembre és lamentable i intolerable (amb pròpies queixes dels usuaris i veïns, no ens inventem res). El servei de grua els caps de setmana no funciona, només en casos d’excepcionalitat (per la resta del temps ni està ni se l’espera). Del servei de recollida de residus i neteja viària encara estem esperant l’auditoria que s’havia de fer per saber si FCC, l’empresa concessionària, ha enganyat l’Ajuntament amb els serveis realment prestats. Però potser el servei que pitjor funciona és el de parcs i jardins; el manteniment de les zones verdes és nefast. Aquest és un dels contractes pels que encara tenim pendent una nova contractació, i des de fa temps. Diversos grups municipals hem demanat veure el contracte abans de ser licitat; de moment no ho hem aconseguit.

Més enllà dels contractes, la gestió directa de l’Ajuntament pel que fa l’espai urbà és també lamentable: pilones arrencades, arbres mal tractats, mal podats o directament mal tallats, forats a la calçada (el carrer principal de la ciutat, el carrer fondo, en té diversos exemples), etc. Simplement desídia i manca d’interès. On és la brigada? per què no funciona com hauria de funcionar?. Un exemple clar de la desídia que comentem és quan l’AUP vam presentar la moció per redactar un Pla del Verd Urbà amb l’objectiu de prendre mesures per millorar la gestió i incrementar el verd urbà a la ciutat. L’equip de govern, amb els seus socis de C’s (abans 4 regidors) i PP, van votar-hi en contra, dient que no era una prioritat. I així ens va. I què n’hem de dir de la mobilitat? on és el Pla de Mobilitat? quan es pensa presentar el projecte final de l’illa de vianants i se’ns passarà la informació? quan se’ns presentarà el projecte de carrils bici per fomentar una mobilitat activa dins de l’àmbit urbà, així com l’anella verda que el PSC volia impulsar? I així podríem seguir.

El PSC d’Ana María Martínez és simplement un desastre. No té capacitat de gestió. Els motius? diversos, però el principal és que s’ha prioritzat la foto maca a una bona gestió. El model del PSC és tenir al personal entretingut amb concerts i festes, per així sobreviure fins al 2019 sense haver fet realment res (cal recordar que les inversions fetes fins ara són projectes aprovats durant el mandat anterior). Els representants polítics no estem aquí per organitzar concerts, sinó per gestionar i fer que la ciutat tiri endavant i millori. Agonia per la ciutat de Rubí, que només li faltarà l’aprovació d’un Pla urbanístic (més conegut pel nom de POUM) basat en la bombolla immobiliària i l’especulació de principis de segle per acabar de dinamitar qualsevol possibilitat de fer les coses mínimament bé. La cirereta del pastís. Ana María Martínez faria bé de repensar de nou si aquest és el model de ciutat que vol deixar per a futures generacions; aturar el POUM en tràmit seria benvingut per diverses forces polítiques del ple.

Queden 2 anys encara, massa temps perquè Rubí segueixi agonitzant i caient en decadència. D’ara fins al 2019 caldrà seguir treballant perquè la decadència no sigui tant pronunciada, però en tot cas cal que aquells que ens estimem la ciutat i que encara tenim una mica d’esperança fem un esforç per bastir una alternativa que il·lusioni i animi a la ciutadania a ser partícip del seu propi futur, del futur de Rubí. És responsabilitat de tots i totes que qui governi ho faci pensant en la ciutat i no en la poltrona i l’egocentrisme dels qui ara governen.

Article per a “La Ciutat”: Fotografies buides de contingut, involució de la ciutat

El resum d’aquests primers dos anys de mandat en clau pressupostària és la incapacitat de l’equip de govern per complir els acords signats l’any 2016, que van permetre l’aprovació del pressupost amb 20 de 25 regidors, i la falta de concreció d’un projecte de ciutat clar reflectit en els pressupostos del 2017. Sobre l’incompliment dels acords, 14 de les 17 propostes acordades amb l’AUP estan sense començar i sense data.

Pressupostos 2017: arribem a febrer amb una proposta pitjor a la de l’any passat, sense concreció de pla d’inversions i sense negociacions prèvies, com a mínim amb l’AUP. En canvi, fruit d’aquest nou escenari de majories des de novembre passat, format per PSC, C’s, PP i el trànsfuga, sí que es negocia amb els partits de dretes temes tant significatius com retallades en les aportacions al consorci de la llengua o a entitats de cooperació, o fins i tot la desaparició de la regidoria d’identitat sense especificar el destí d’aquest servei. Creixen les externalitzacions tot i que hi ha un acord de ple en sentit contrari, no es reforça ni s’augmenta la formació de la plantilla municipal, no es donen solucions a temes urgents com l’espai públic, la mobilitat, residus, etc. Paral·lelament, també acorden una reforma inacceptable del Reglament orgànic municipal (ROM) on preval la restricció a la llibertat d’expressió, a la participació i al debat crític, tant en l’àmbit institucional com en el ciutadà.

L’AUP no pot ser còmplice d’una farsa i una mentida embolicada de boniques fotografies buides de contingut. Si l’equip de govern del PSC no ha sigut capaç en dos anys d’explicar quin és el seu projecte per a la ciutat, els actuals companys de viatge no estan en condicions d’aportar molta cosa més. Desgraciadament, la vella política preval i la ciutat va a pitjor.

 

L’AUP demana accions per afrontar l’emergència d’habitatge que es viu a Rubí

Resultado de imagen de dret habitatge rubíEl passat dia 15 de maig l’AUP va entregar als responsables polítics i tècnics del consistori un dossier amb un relació de consideracions i propostes relacionades amb habitatge.
 
L’entrega d’aquest dossier respon al diagnòstic realitzat per la formació sobre la dificultat per accedir a un habitatge a Rubí, principalment deguda per la perillosa escalada de preus dels últims anys. Observem amb preocupació com la situació d’emergència d’habitatge augmenta progressivament i considerem que cal portar a terme polítiques proactives per tal de garantir aquest dret bàsic.
 
L’entrega d’aquest document en cap cas es tradueix en un context de negociació amb l’equip de govern. La formació és molt conscient del context polític i del sistema d’aliances escollit pel PSC. Aquest document s’emmarca en la proactivitat i responsabilitat de l’AUP respecte a la ciutadania que representa. La situació que viu i viurà la ciutat sobretot en aquest àmbit convida a un treball i lideratge rigorós.
 
La manca de planificació i lideratge de l’administració en l’àmbit de l’habitatge fa que la ciutat de Rubí sigui especialment sensible als fenòmens especulatius propis del sector. Actualment la combinació d’un excés de demanda i d’una oferta limitada, juntament amb una administració sense capacitat d’incidència, provoca una tensió del mercat que repercuteix en la desproporció de preus. L’AUP proposa i demana una combinació de polítiques estructurals i de llarg plaç amb accions a curt plaç per tal d’afavorir l’accés a l’habitatge fora de mercat.
.

With Google+ plugin by Geoff Janes