Opinió. Aitor Sánchez Cerezuela. Membre de l’AUP i exregidor

Com gestionar l’endemà de la pandèmia? Ens enfrontem a una situació excepcional, una malaltia que ha fet trontollar els pilars de la quotidianitat. Les relacions, la feina o el comerç s’han vist afectades, en pocs dies hem hagut de realitzar un profund exercici per reinventar i reinventar-nos. En poc temps hem hagut de revisar una trivialitat que fins al dia abans del confinament, en bona part ens definia.

Passen les hores, els dies i les setmanes, i l’hora de tornar a una normalitat enyorada i extraordinària s’acosta, una quotidianitat que no serà aliena a aquest temps d’autoimposada espera i austeritat social. Un temps que arribarà condicionat per la situació econòmica. Sortir de casa i tornar a les lluites quotidianes. En molts casos, sortir de la crisi i tornar a la crisi. La pandèmia com a mirall d’un món que s’enfonsa en les seves pròpies contradiccions.

L’anterior crisi la vam pagar les de sempre, les de baix, les febles. L’anterior recepta va ser col·lectivitzar les pèrdues sota el mantra de què havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats. La pandèmia ens ha demostrat que la realitat és que vam precaritzar i privatitzar per sobre de les nostres possibilitats. La trista realitat és que la cobdícia d’uns pocs ens ha deixat indefensos davant de la incertesa.

Aplaudim cada vespre l’esforç, des de la impotència de no poder fer res més que esperar, i amb la certesa que els esforços són insuficients. Cosim mascaretes que les administracions no són capces d’aconseguir en uns mercats, uns mercats tan importants que van justificar tancar els hospitals que ara habilitem a correcuita en palaus de congressos. Construïm mascaretes que no som capaços de subministrar a aquells que vam precaritzar, a aquells que van suposar un luxe. Seguim aplaudint… a qui ens ha conduït aquí? Seguim aplaudint a qui no va ser capaç de qüestionar un discurs neoliberal que te bancs sanejats però milers de persones sense feina ni ingressos, un discurs que no te cap resposta, que no sigui l’autoreferència d’uns mercats que constatem com a paradigma de la ineficàcia.

Aplaudim a les caixeres i als transportistes, al personal de neteja. Oblidats i precaritzats, ara quan tot ha caigut i no queda gran cosa, podem entendre que totes depenem de totes, que la nostra força és la xarxa, que en calen moltes perquè la pilota rodi. I precisament aquest és el regal de la pandèmia: veure la xarxa, donar el valor a la comunitat. Més que mai, des de cada casa hem construït un fil de corresponsabilitat, en les comunitats de veïns, entre els balcons o a les xarxes socials. Perquè és el moment de posar la vida al centre, perquè la vida és el que tenim i el que construïm. Perquè no podem viure de l’aïllament i la cobdícia, perquè la concentració i l’aglutinament es tant fútil com estèril.

Sortim dels nostres tancaments, sortim de l’aïllament per reconèixer-nos i per fer fortes les xarxes.
Tinguem la memòria per no desaprendre la lliçó d’aquests dies; cuidem-nos al barri, a la ciutat. Impliquem-nos i no juguem a la absentisme i al consum de propaganda política, fugim de la superficialitat dels governants d’Instagram, de la gestió del moment i de la imatge balsàmica. Participem de la reconstrucció d’aquesta vida que d’una vegada a de valdre la pena viure.

Vindran temps de discursos grandiloqüents, parlaran de pla de xoc, d’injecció econòmica, dinamització. No. Ja hem vist els peus de fang d’aquest gegant que vam construir, el que vam mal viure. Després de veure col·lapsar la realitat nomes podem aspirar a construir un altre món.

Etiquetat a: