“Els carrers seran sempre nostres”! Un crit que ha ressonat els últims mesos a les manifestacions i concentracions. També a la nostra ciutat. Un crit que va una mica més enllà d’una arenga o una proclama. El procés polític que viu el principat porta associats molts efectes. La lluita per la sobirania nacional ha permès a la ciutadania recuperar consciència col·lectiva. Ha afavorit l’autoorganització i la creació de xarxes de solidaritat intergeneracional, ha obert nous canals de comunicació i ha recuperat els carrers com a escenaris de vida. També, i no és un efecte menor, ha fet aflorar la reflexió política a la nostra quotidianitat, al dia a dia.

Les catalanes hem recuperat la tertúlia política, el debat a vegades tosc o poc afortunat, a vegades elevat i profund. Un debat que ha construït discurs i posició col·lectiva. Hem recuperat l’argumentació davant d’aquelles que legítimament no comparteixen postulat. I d’on, més enllà de les conclusions d’uns o altres hi ha la visió crítica, reflexió i la mirada llarga.

Hem discutit sobre com l’estat i l’statu quo poden autoprotegir-se al voltant de legitimitat o força. Sobretaules apassionades amb debats sobre la separació de poders. Cafès carregats de profunditat debatent sobre convenciment i diàleg o doblegament i imposició. Llargues cues al mercat reflexionant sobre unilateralitat en contraposició a una negociació que mai no arriba…

No deixa de ser sorprenent que a algunes persones aquest efecte els molesti o fins i tot els escandalitzi. La recuperació del debat polític a l’esfera pública diària “espanta” i genera un efecte de rebuig que es tradueix en aquell: “familias rotas por el nacionalismo, amigos que no pueden hablar…” Por al debat, por a la discrepància, manca de substrat democràtic i en el fons la por i el pànic a la imposició. Marcada a foc per una guerra civil, 40 anys de dictadura i una transició mal tancada. Des del respecte i l’escolta activa mai és negatiu el debat, i els catalans el recuperem i fins i tot comencem a gaudir-lo i ho fem a les places i als carrers, ho fem a manifestacions i concentracions, recuperem allò públic per a què esdevingui col·lectiu.

El moment que vivim beu de molts factors que conflueixen en la correlació de forces actual. El moment polític actual beu, entre altres fonts, de la cultura comunal que vam construir a les places de l’11M. D’aquella necessitat de trencar l’aïllament del paradigma neoliberal i esdevenir part. Part d’una consciència major. Revertir la privatització de l’espai i tornar a allò comunitari i compartit.

Recuperar els carrers com a metàfora de recuperar el diàleg, els carrers seran sempre nostres, els despatxos no. Els carrers són de la gent i la gent ha triat recuperar la paraula. No deixem de parlar, no tinguem por de discutir. El pitjor que pot passar és que ens convencin d’allò que avui no sabem.

Article d’Aitor Sánchez: “Els carrers seran sempre nostres”