Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” Aquesta és la pregunta que tindrà resposta el proper diumenge 1 d’octubre. Aquesta és la pregunta del referèndum que està provocant una situació mai viscuda en 38 anys de democràcia espanyola. Una pregunta i un referèndum que són la conseqüència de molts anys d’indiferència i desídia per part d’una gran part de la classe política espanyola i catalana.

Aquest referèndum és com un tren que anava avançant lentament i que els últims 7 anys ha anat agafant embranzida, que cada cop ha agafat més velocitat i ara ja és impossible de parar.

Massa any farts de mentides, de menyspreus a la llengua, de retallades d’estatuts per part de “l’esquerra progressista”, d’una crisis calculada que s’ha emportat la feina i la dignitat de milers de persones, massa anys d’estafar al poble.

L’independentisme ha sigut la clau de volta que ha propiciat aquest esclat popular que reclama el dret a decidir el seu futur. Ja no és només un independentisme romàntic, sinó que és la esperança de moltes persones per trencar amb un estat corrupte i podrit.

Una majoria estem farts, i hem dit prou.

Estem farts de dir que estem farts, farts de mals governs corruptes i mediocres d’aquí i d’allà. Farts d’imposicions, submissions i retallades d’allà i d’aquí. Farts d’espoliar el que és de tots per enriquir uns quants. Farts d’una classe política buida de valors i entregada a un capitalisme desbocat i sense escrúpols.

Recuperar la sobirania, intentar construir un país nou, net i just poden ser objectius utòpics, però és l’esperança que ens queda a molts per canviar-ho tot. Primer cal trencar amb un estat autoritari, antic i artificial que ha volgut amagar la seva pitjor cara durant anys. Un estat amb institucions i governants hereus d’una dictadura militar que no reconeixia els mínims drets civils. La transició espanyola va néixer malalta i no s’ha curat mai. De fet, encara està en transició. Però també caldrà trencar amb qui ha estat còmplice d’aquest estat durant molts anys, aprofitant-se i saquejant aquesta terra. Independència sí, però per canviar tot això. Foc nou.

El procés d’autodeterminació del poble de Catalunya ha fet recuperar el sentit a l’acció política. Acció política no entesa com a delegació de la presa de decisions, acció política concebuda com reacció i empoderament d’una ciutadania critica i madura. Aquest tret característic d’aquest procés que viu el Principat és precisament la seva força, una força que des de l’oligarquia espanyola es menysté i es deprecia, segurament perquè no s’entén. És inútil intentar escapçar el cap, és estèril intentar silenciar el lideratge, perquè aquesta construcció neix de la discussió i el treball col·lectiu, i la determinació sorgeix des de els carrers, places i viles no des dels despatxos de quadres de partits.

Diumenge votarem, i ho hem de fer convençuts que és el millor que podem fer per nosaltres, per la nostra gent, pel nostre futur. Hem recuperat el carrer i no el podem tornar a perdre. Aquests dies seran durs, voldran fer-nos passar por. El poder en males mans és atrevit i irresponsable, però no hem de fer cap passa enrere. Hem de sortir als carrers i a les places. Tots ens hi juguem molt, però hi ha persones que s’ho juguen tot.

Alternativa d’Unitat Popular (AUP)