Les persones necessitem creure en alguna cosa, abraçar un objectiu. Mantenir una lluita, un anhel. Objectius particulars o batalles col·lectives, a llarg o curt termini, però necessitem mantenir un horitzó. Després de la matossera maniobra del nostre entranyable equip de govern, sembla que l’horitzó de la ciutat és una mica més fosc.
Institucionalment, la governança de la ciutat ha perdut en matisos, ha perdut color. La incorporació de les 40.000 vergonyes ha modificat completament el joc democràtic. Les decisions definitivament deixen de fonamentar-se en la raó o en la ideologia, i passen ja de manera clara i indissimulada a formar part del càlcul covard del manteniment d’una posició.
Però és precisament en aquesta foscor, en aquest escenari monocolor, on la ciutat ha de ressorgir.
Durant molt de temps vam poder aixoplugar-nos en la comoditat de la representativitat, en el lideratge que ens permetia mantenir una certa distància. Però ara és quan cal tornar enrere, observar què som i sobretot què volem ser, ja no valen excuses. Un cop la institució s’ha immolat, un cop sacrificada la legitimitat, és el moment de desenterrar els somnis. Sense limitacions. Aquesta ciutat necessita creure en alguna cosa, necessitem creure en quelcom que ens faci continuar, seguir i sembla difícil creure en una institució que ha caigut de manera definitiva en l’autoreferència i la paròdia.
Sempre, però ara molt més que mai, cal recuperar la força de la ciutadania, cal recordar qui són els imprescindibles. El poble no podrà influir en el futur POUM, no podrà fer uns pressupostos socialment justos, no decidirà de manera directa la inversió. Però podrà aturar desnonaments, lluitar fins al tancament dels abocadors, acollir les més desvalgudes, obrir camins, restaurar i conservar l’entorn natural. Sobretot, no renunciar mai a fer que els carrers siguin per a totes, sense por.
Podem col·laborar, créixer i crear xarxes, sinergies de suport. En definitiva, podem organitzar-nos, fer una passa endavant i no renunciar. Ja no podem permetre’ns el luxe de mirar a cap un altra banda, ja no podem confiar en uns representants que ens han girat l’esquena. Cal que trenquem els seus miralls, cal sortir del cercle viciós de l’autoreferència. No es tracta de simple confrontació: es tracta de determinació, de demostrar que aquesta ciutat està viva. De demostrar-nos que encara conservem la possibilitat de somiar.
Aquells que tenim la sort de ser representants, només som això, mitjancers. Som la cara, i la feina la fan les mans i els braços: cal no oblidar que totes venim del carrer i més tard o més d’hora hi tornarem. Per això, en aquest moment, en aquest impàs de pèrdua, cal més que mai que la ciutadania en positiu mantingui l’esperança, que no s’arronsi, que lluiti i que sàpiga mantenir el nord que alguns han perdut – o al que han renunciat. Sortir de la roda d’aquell que “qui dia passa, any empeny”. Demostrem que som una comunitat que no ha renunciat a construir el seu futur.
Només podem recuperar el treball si algun dia volem vèncer. Responsabilitat des de les petites accions, ja no podem permetre’ns la frustració o la resignació. Ara és l’hora, el moment d’activar-se, el moment de la implicació.
Ara cal perseverar en la creença Si no sou vosaltres, qui, si no és ara, quan?