Què amaga la teva mirada? Quin és l’objecte que dissimula la seva presència? No parles amb paraules, per molt que intentis omplir d’elles les estances… parlen els silencis, les omissions. Vergonyes que amagades s’enteranyinen en actes. I tractes de sepultar els escàndols, d’esmorteir el so del cop, amb focs d’artifici. Però, el crit i el conflicte ensordiran la teva misèria?

L’últim embolcall: les pàgines de la Carta Magna espanyola, unes pàgines plenes de grandiloqüents paraules. Paraules tan buides com el teu últim llampec d’espectacle. La Constitució espanyola com a extensió de la bandera; aquesta com a símbol de la nació indivisible…de fet, l’única expressió rellevant per un text que parla d’Estat-nació, però també parla de drets i garanties. Aquesta part, però, ja no cal treure-la a passejar, no gaire no fos cas que espantéssim a la dreta rància que ara t’acompanya.

L’acte de la Constitució va voler amagar amb soroll la vergonya de la delegació de competències, la vergonya d’allò injustificable. Generar soroll i distracció, aconseguir que la nostra vista s’aparti de la teva vergonya. Vergonya sobre vergonya. El fitxatge del regidor de les 40.000 raons, també desvia. Ens confon, ens distreu de la veritable misèria en la teva mirada. La misèria d’haver acumulat un any d’incompliments, la pobresa d’execució d’acció interna que condueix a la desesperació d’una plantilla municipal menystinguda. La misèria d’una ràdio desvalguda. La vergonya de la gestió dubtosa, de les incorporacions curioses i de les casualitats.

La mirada perduda, la mirada erràtica d’un mandat que naufraga sense remei. Un vaixell que va renunciar a les brúixoles i als mapes i els va substituir per miralls. La mirada que va renunciar al projecte de ciutat per construir una candidata. Però la mirada curta porta a la caiguda. Dinamitar el suport als pressupostos de 20 regidors a canvi del blindatge intern porta al desastre.

Parlem de trànsfugues, parlem de confrontació. Però la tragèdia que ara s’escenifica s’està escrivint des de fa temps, prou temps com per haver pogut redreçar la nau, recuperar la ciutat, i no perdre’s en el miratge del lideratge que no tens. Llàstima: vas preferir mirar el mirall abans que a la brúixola.

Què amaga la teva mirada? El mateix que el teu pàl·lid somriure i les teves paraules budies…la constatació i la certesa d’haver perdut l’oportunitat.