Quan un és ben petit espera amb il·lusió i esperança les festes de Nadal, pensant en tot el que podrà demanar al tió i als reis d’orient: que si un cotxe elèctric, que si una cuineta, que si l’hipopòtam “tragabolas”…en fi, la llista sempre és ben llarga; un pot demanar el que sigui, que per intentar-ho un no hi perd res. En realitat, però, la decepció és inevitable. Del que havies demanat només te’n porten una part, la que sí que et porten no és ben bé el que volies i a sobre et deixen carbó (això no falla). En conclusió, les teves esperances es converteixen en decepció. Com sempre, cal anar a l’arrel del problema, i una de les conclusions a les que es pot arribar és que a aquestes edats, tant petit, ningú t’ensenya que a la vida val més la pena negociar si vols evitar la frustració.

A l’AUP sabem que els pressupostos no són la carta als reis ni el menjar que es deixa al tió. Per això, fa un any vam negociar els pressupostos del 2016 amb l’equip de govern, i li vam donar el nostre vot de confiança amb l’esperança que com a mínim compliria els acords als que s’havia compromès. El nostre sí també era un sí a l’esperança d’un canvi en les maneres de fer; esborraria aquest nou PSC les velles formes? la política clientelar, la superficialitat i sobretot la inoperància?. Al llarg d’aquest primer any i mig de mandat sembla que els membres de l’equip de govern s’hagin oblidat que qui accepta els acords ha de complir-los. Això ens situa en un nou escenari, perquè aquells que vam confiar en el PSC, votant favorablement als seus pressupostos (no pas els nostres), difícilment podrem tornar a creure’ns la paraula de qui ha mentit. I sobre les maneres de fer, al final només ens ha quedat la decepció d’obrir els regals i veure que o bé estan buits o plens de carbó, però poca cosa més.

Etiquetat a: