6caa806c-7ec4-4bed-88b5-6c40fb637d55Massa vegades, com a societat, assenyalem el símptoma com a problema, obviant que sense entendre els detonants i el recorregut de les problemàtiques molt difícilment podem aspirar a resoldre’l. Aquí podem trobar el fenomen dels «ni-ni», joves (que esdevindran adults…) que ni estudien ni treballen, joves que “vegeten” en un estat d’etern impàs en el que no realitzen cap retorn a la comunitat. Ens preocupa i ens alarma.

I és aquest col·lectiu present a la nostra ciutat que em condueix a reflexionar.    

L’educació és un dels aspectes fonamentals de qualsevol país. El sistema educatiu és responsable, en gran part, de la formació de les generacions futures. L’educació, per tant, pot vertebrar una comunitat, i pot reduir o accentuar diferències socials. Cal tenir aquesta perspectiva molt present: des dels postulats del neoliberalisme massa vegades s’inocula el paper de l’educació i l’escola com a formadors de personal qualificat. Massa vegades l’escola (institut i universitat per extensió) es converteix en una gran cadena de producció  de treballadors qualificats, o no. És cert que l’educació formal ens encamina a l’adquisició de competències per un futur món laboral, però no resulta menys cert que aquesta visió desnaturalitzada del paper de formador integral de l’educació fa perdre sentit i “desarma” al futur adult, i per tant desempodera a la comunitat d’un actiu.
    
L’escola i el seu entorn directe (extraescolars, activitats de formació i lleure, esplais…) formen, o haurien de formar, persones en el sentit més ampli. Haurien de dotar a l’infant de recursos i eines perquè, un cop  arribi  a l’etapa adulta, pugui desenvolupar una consciència crítica i activa envers la societat en què es desenvoluparà. La xarxa educativa pública ha de ser garant d’aquesta formació de persones mitjançant la igualtat d’oportunitats i l’accés universal. Igualtat d’oportunitats no significa igualar l’oferta, significa equiparar i incentivar, si cal equilibrant amb incentius les necessitats. Cal potenciar aquell que no arriba pels seus propis mitjans per no deixar-lo enrere. Cal potenciar valors en l’educació, fomentar una concepció menys competitiva i segregadora, buscar una visió més inclusiva i cooperativa.    

Des dels municipis com Rubí, amb unes competències molt limitades en educació, poques accions es poden realitzar per garantir aquesta equitat. Poques accions però molt més significatives del que pot semblar a primera vista.    

L’Ajuntament pot – i hauria de –, a través del PEC (Projecte Educatiu de Ciutat), vertebrar el ventall, prou ric i ampli, de recursos educatius de la ciutat. El PEC permet i fomenta un treball mancomunat entre educadors, formadors, famílies i infants. Un diàleg que ajuda a potenciar i a crear xarxa. Sens dubte el PEC és un recurs que el govern local hauria d’intentar salvar d’algun calaix, ja que en anteriors mandants es va iniciar (desconeixem si es va acabar) la seva redacció.    

Una de les conseqüències directes de plantejar-se la realització d’un PEC és posar el focus en la gran oferta educativa no formal que té la ciutat. Una oferta que comença per les AMPAs i l’oferta d’extraescolars. Unes activitats extraescolars que depenen d’un treball voluntari de mares i pares. Una oferta que, potser amb el suport del consistori, podria créixer en diversitat i eficàcia, constituint d’aquesta manera un altre recurs disponible contra la segregació escolar. Un element potenciador i vertebrador de la xarxa pública de la ciutat.

El consistori, amb una injecció de recursos relativament petita, podria facilitar una eina de suport i planificació important que permetria, per exemple, ampliar l’oferta d’activitats no lectives als instituts, i vetllar per un accés universal a aquestes, posant recursos a l’abast d’aquelles famílies que econòmicament no se les poden permetre, ja sigui en forma de beca o a través de subvenció a les AMPAs.

El consistori també disposa de recursos propis en educació no formal com són l’escola d’art i l’escola de música. Recursos que han de mantenir la perspectiva de servei a la ciutadania. En especial l’escola de música, que cal que replantegi l’objectiu d’excel·lència per poder assolir la permeabilitat necessària per fer-la accessible a tota la ciutadania.

Seguint en l’àmbit municipal, també  tenim  la possibilitat d’establir una zonificació escolar equilibrada. A nivell pràctic, apostem per una zonificació dinàmica que permeti adaptar l’oferta a la realitat del municipi. Cal tenir en compte que la zonificació escolar no és un tema menor en una ciutat com la nostra: és una eina potent, que pot facilitar la vertebració de la ciutat o la potenciació de l’exclusió.    

Així, per poder dur a terme totes aquestes accions, és bàsic comptar amb una Oficina Municipal d’Escolarització (OME), un recurs necessari per fer eficient la xarxa escolar. Aquesta proposta ja va ser aprovada en el Ple municipal gràcies a una moció d’ERC i recentment tornada a presentar pels companys d‘ICV.

És cert que l’Ajuntament ha generat també recursos propis, com el programa d’assessorament de beques. Aquesta és la constatació que la voluntat i la imaginació superen la limitació competencial. Però cal aprofundir en petites accions, com pot ser la creació d‘una xarxa efectiva i funcional d’aules d’estudi assistit o la implantació d’una xarxa de punts d’accés a les tecnologies (TIC) descentralitzada i accessible. En aquesta línia també seria interessant potenciar espais de sensibilització com la Torre Bassas, i ajudar a acostar el teixit associatiu a infants i joves.    

Cal valorar com a ciutat l’educació en el lleure, els esplais i caus de la ciutat, que mitjançant el voluntariat realitzen una tasca impagable i poques vegades reconeguda com cal des de les administracions. Cal potenciar aquest tipus d’iniciatives, cal vetllar per garantir la possibilitat d’accés a un lleure no mercantilitzat, un lleure que fomenta valors de comunitat i que pot ajudar, i ajuda, de manera innegable a la integració d’infants i joves de diferents condicions i orígens.    

Com a ciutat tenim el potencial, i tenim les eines. Per tant, no val a badar i cal que no renunciem a cap element, perquè renunciar a educar és renunciar al futur.