6caa806c-7ec4-4bed-88b5-6c40fb637d55Els carrers de la ciutat, les places dels pobles, els espais connectors entre la realitat privada i l’exposició comunitària. Espais de socialització necessaris, no tan sols com a nexe, sinó també com a constructors de consciència col·lectiva. Espais públics que constitueixen identitats grupals. Uns espais comunitaris que en els últims anys hem despoblat, desamortitzant el seu sentit comunitari amb usos cada vegada més privatius (ex. proliferació de terrasses privades) o desnaturalitzant-los amb regulacions restrictives (ex. prohibició de jugar a pilota a places).

L’espai comú de la ciutat és termòmentre de l’estat de la ciutadania. Un carrer dinàmic amb activitat, denota una ciutadania activa. Els carrers i places buits són pròpies de ciutats dormitori, ciutats mortes.

El carrer és un espai democratitzador, un espai tradicionalment accessible per a tothom. No fa tants anys que en l’arribar l’estiu els carrers s’omplien de cadires i famílies que aprofitaven la fresca del vespre i gaudien d’aquest espai comunitari: converses a la fresca, jocs de carrer, petons als portals, a les fonts… socialització.

Eren temps en què places i parcs infantils eren conceptes sinònims, on el camp de joc i l’experimentació de la canalla eren l’extensió que podia copsar la vista dels pares. Uns temps de bicicletes i pilotes, de corredisses. Encara no teníem mòbils ni consoles d’última generació, joc entre iguals, el fill del banquer i el fill de l’aturat.

Òbviament l’administració local no és responsable en el canvi d’hàbits de la població. No? Potser sí que existeix un cert grau de coresponsabilitat, en el moment en què com a Ajuntament “dissenyem” el creixement i ús de la ciutat, planifiquem la configuració de l’espai públic. Planificació que no sempre, lamentablement, té en compte els equilibris necessaris entre interès privat i públic. Una planificació que no sempre posa en valor l’espai públic, precisament com a eina de cohesió social. El carrer, el tenim que veure com una potent eina de cohesió social. El carrer és un recurs d´’accés universal. Un element vertebrador entre realitats diferents.

La planificació és imprescindible, projectar una ciutat equilibrada amb un creixement sostenible. Cal una visió global per harmonitzar els diferents i legítims interessos, perquè la ciutat que volem no és un dormitori de 75.000 persones, és una ciutat per ser viscuda i sobretot gaudida per totes, i això exigeix equilibri. Aquesta tasca de projecció i planificació és realitza a partir d’eines concretes, essent la seva màxima expressió el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM). Un POUM que faríem bé en no prendre’ns a la lleugera, ja que és l’eina que configurarà la nostra realitat futura.

Cal una visió global, planificada. Una mirada “macro” a la ciutat però sense obviar que a les ciutats hi viuen persones. Persones que faran ús de carrers i places. Persones amb realitats subjectives, vivències pròpies que finalment dotaran de sentit la planificació tècnica. Sembla recomanable poder dotar de veu als veïns i veïnes que en faran ús. Escoltar necessitats i establir un diàleg. Potser així tindríem carrers accessibles per a tothom. Projectar úsos que puguin satisfer necessitats.

Diàleg és un concepte clau. La participació ciutadana hauria de ser, precisament, un diàleg obert entre tècnics i veïns. El tècnic té el coneixement general, la perspectiva global, però el veí, entès no tan sols com usuari passiu, coneix el context i la particularitat. La visió concreta. Amb una administració més permeable a la ciutadania, possiblement milloraríem l’assignació de recursos, o la creació de projectes, que per la falta de context fracassen inexorablement i acaben abandonats. A Rubí, lamentablement hem viscut aquesta pràctica política que entén l’espai públic no tant com un recurs d’ús de la ciutadania, sinó com un aparador. El cas dels “seients” de la plaça del Doctor Rusiñol n’és un significatiu exemple. Un espai sense ús genera incivisme, un espai viscut com a recurs que satisfà una necessitat és percebut com a valuós per la ciutadania.

Una vegada tenim la planificació, enriquida amb la participació ciutadana, encara mancaria un element. Un element que les formes de govern temen i eviten… perquè, en el fons, la participació pot ser “conduïda”, “digerida” i per tant, tolerada. Però l’element que dota de coherència al conjunt de polítiques urbanístiques i de gestió de la ciutatés l’empoderament. Empoderament de l’espai públic, recuperar espais comuns, places, carrers i també equipaments. Autoorganització, creació de sinergies entre ciutadans i veïns. Projectes comuns. Recuperant la iniciativa ciutadana i dotant de valor espais planificats i participats.

Espais democratitzadors, equipaments destinats a l’autogestió i la creació. Espais oberts a la comunitat, recursos accessibles, eliminar les barreres, no tan sols econòmiques, sinó també burocràtiques. Camps d’esport, porteries, xarxes, cistelles on poder practicar l’esport. Però també horts accessibles, espais de creació artística, bucs d’assaig, tallers.

En l’aspecte cultural aquest equip de govern ha tingut molt bones iniciatives, recuperant l’espai públic com a espai d’expressió i intercanvi artístic. Grans iniciatives culturals com l’INFEST, el festival La NNUU, el festival Teatre Sense Teatre, i apostar pel cinema a la fresca. Dit això, ens agradaria que aquestes iniciatives és mantinguessin a l’agost, un mes en el que no tota la població pot gaudir de vacances fora del municipi, i en què potser seria bo apostar per aquest oci accessible. Tampoc podem assegurar que aquesta aposta sigui fruit de la reflexió i la convicció o una improvisació més. Decisions com encabir un festival musical (de pagament) dins la Festa Major, i per tant privatitzar i jerarquitzar l’accés a la festa popular de Rubí ens fan dubtar. En tot cas, celebrem aquestes accions i encoratgem el Govern a continuar apostant per aquesta dinamització cultural accessible.

Ens agradaria una administració valenta que cregui en el ciutadà, que aposti per abocar recursos, que no s’escudi en un incivisme, que cal combatre, sí, però des de la pedagogia i la pràctica; posant en la consciència comunitària, la coresponsabilitat dels espais i recursos públics. De l’ajuntament esperem això: que obri els carrers i els torni als seus propietaris. Recuperar la ciutat, per viure-la. Un ajuntament que aposti per allò públic, per allò comunitari com a valor. Que abandoni les pràctiques clientelars i assumeixi el seu paper, no només com a gestor, sinó també com a dinamitzador comunitari.