Ara que hem passat la festa major, i sobretot després de gaudir dels focs artificials de l’últim dia, entendrem millor perquè utilitzem aquesta metàfora.
Els focs artificials tenen la característica màgica d’il·luminar la foscor durant uns instants. L’excitació de l’efecte, la llum, l’espetec i després el fum. Una vegada el vent s’endú aquest fum tornem a la realitat. La festa i els seus efectes màgics han acabat i el dia a dia no el pots amagar sota la pols de colors.
Ens trobem davant d’una política erràtica, efectista. Una cursa incessant a la recerca desesperada del titular i la foto…. Però, i la planificació? I l’observació i ponderació serena de les necessitats actuals però sobretot futures de la ciutat?
Parlem de la gestió de la plantilla municipal.
La gestió del personal municipal és la gran assignatura pendent, no només d’aquest equip de govern, sinó des de fa molts anys. La precarietat legal a la que està sotmesa una gran part de la plantilla és preocupant, però encara és més preocupant la gestió del dia a dia que se’n fa; una relació de llocs de treball incomprensible, moviments de personal sense justificacions clares, complements econòmics atorgats de forma discrecional, expedients sense resoldre des de fa mesos i, en alguns casos, anys.
El juliol de l’any passat el ple va aprovar una de les prioritats del mandat: la consolidació de la plantilla municipal. I establia el 31 de desembre de 2015 com a data màxima per recuperar la comissió paritària amb el comitè d’empresa, fer la recopilació de tota la informació i crear la comissió de seguiment de la consolidació de la plantilla. Després d’un any llarg no en tenim cap resultat.
L’AUP hem intentat des del principi del mandat mantenir converses periòdiques amb les diferents seccions sindicals i amb el comitè d’empresa de forma conjunta. També hem preguntat a l’equip de govern diverses vegades sobre l’estat del procés de consolidació. Creiem que és aquest compromís polític la clau per poder resoldre i acabar amb certes pràctiques que són, com a mínim, discutibles. Volem respectar la feina dels sindicats, que són els representants dels treballadors i treballadores municipals, i el que reclamem a l’equip de govern és que el primer exercici de transparència màxima el tingui precisament amb ells.
Dels compromisos adquirits amb els grups polítics i sindicats, res. Però sí que s’han fet moviments de plantilla. S’han creat nous llocs de treball i s’han millorat les condicions d’altres, i la gran majoria d’aquests casos amb una curiosa coincidència: l’afiliació o l’afinitat al partit que ens governa. Segur que són casualitats.
– El número 11 de la llista del PSC ha passat de ser conserge a portar responsabilitats en infraestructures, ocupant un lloc de treball creat aquest any per a ell, i fins i tot amb millores econòmiques posteriors. No tenim constància que s’hagi fet cap procés de selecció públic.
– El regidor de cultura comparteix feina amb la seva dona que, aquest cop sí, després de passar un procés de selecció s’incorpora al servei de cultura: va quedar la primera del procés tot i tenir la penúltima puntuació en mèrits.
– La regidora de comunicació també comparteix feina amb el seu germà des de fa uns dies: aquest ha passat de conserge a dissenyador gràfic dins l’àmbit de comunicació institucional, i sense que tampoc tinguem constància que s’hagi fet cap procés per proveir aquest lloc de treball que, per altra banda, no ens consta que s’aprovés per ple en la nova relació de llocs de treball.
Ara ens preguntem quan passarà a plantilla l’alcaldable del PSC per Premià i primer secretari del partit a Sant Cugat fins al 2012, que treballa a l’Ajuntament de Rubí ocupant ara el lloc temporal que va deixar el senyor Ferran Villaseñor a promoció econòmica.
El passat ple de juny es va aprovar la creació d’un observatori públic de la gestió del personal, en la que es va acordar que l’equip de govern informi als altres grups polítics de tots els moviments de la plantilla municipal. Una demanda que, a banda de ser d’obligatori acompliment, aniria en la direcció de la transparència que tant va pregonar el PSC a principis de mandat. Bé, curiosament, l’equip de govern del PSC, juntament amb el seu partit filial C’s, van ser els únics que van votar en contra.
S’entén, veient el que han fet en un any, que la transparència ja no és la seva prioritat. I escoltant el to i veient les formes que la seva portaveu utilitza per justificar la seva gestió no preveiem un futur gaire positiu, més aviat tot el contrari.
Lluny queda l’enlluernament de l’últim petard i el ressò de l’última explosió d’alegria en forma de declaració grandiloqüent. El fum comença a esvair-se. A aquestes hores de la nit ja ens començàvem a conformar amb el fum del tarannà, la il·lusió de la possibilitat de reprendre el pols de la ciutat. La falta de projecte cada vegada més evident i insostenible semblava quedar esmorteïda per una suposada voluntat de diàleg, almenys durant un temps. Diàleg que en una situació de minoria era, com a mínim, recomanable.
Doncs bé, el vent de la comoditat s’ha endut aquest fum i el que ens deixa és el to superb i prepotent de qui sap que qui dia passa any empeny.
Tot continua igual que abans perquè, en realitat, són els mateixos. Res no ha canviat.