Per Alternativa d’Unitat Popular un dels punts bàsics que ha de regir la política municipal és la desaparició dels càrrecs de confiança i el pagament d’assessors dels grups polítics amb diners públics.

Per què sempre estem repetint que no volem càrrecs de confiança a l’Ajuntament?  Els càrrecs de confiança són persones que ocupen sovint llocs de responsabilitat a l’administració i no han estat elegides per la ciutadania. Així, si treballen allà i no han estat elegides, no es poden considerar polítics: per lògica hem de pensar que deuen ser tècnics. La resposta és que no;  tampoc són tècnics necessàriament, i ni han fet oposicions ni han entrat per cap sistema de selecció de personal. Com entren? Tal com indica la seva denominació, per confiança. Confiança per part dels ciutadans ja hem vist que no. Doncs confiança de qui? Dels partits polítics, efectivament. Moltes vegades sense funcions clares, treballant pel partit respectiu i cobrant dels impostos que paga la ciutadania.

D’on prové aquest invent que tant agrada a la immensa majoria dels partits? D’acord amb l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, del mes d’abril de 2007, són empleats públics aquells que desenvolupen funcions retribuïdes a les administracions públiques al servei dels interessos generals. Els empleats públics es classifiquen en: funcionaris de carrera, funcionaris interins, personal laboral (que pot ser fix o temporal), i personal eventual.

Si ens fixem en l’última categoria, és personal eventual el que, en virtut del nomenament i amb caràcter no permanent, només realitza funcions expressament qualificades com “de confiança o assessorament especial”. El nombre màxim l’estableixen els respectius òrgans de govern, i tant aquest nombre com les condicions retributives han de ser públics. El nomenament i cessament seran lliures, i el cessament tindrà lloc, en qualsevol cas, quan es produeixi el de l’autoritat a la que es presta l’assessorament o la funció de confiança.

Per tant, no hi ha gaire regulació al respecte, ja que cada administració decideix quantes persones ocuparan aquests càrrecs i quant cobrarà cada una d’elles. A més, com que el nomenament és lliure, no hi ha oposicions ni exàmens per elegir a aquestes persones. Estan posades “a dit”.

Es fa estrany i poc defensable que una persona que paguem entre tots pugui estar posada “a dit”. Ja no es tracta de mirar si individualment  valen o no pel càrrec, però el fet de ser polític no hauria de donar dret a dotar amics, col·legues i familiars d’un lloc de treball.

Els últims anys, per raons pressupostàries i per donar una certa imatge d’austeritat, han estat restrictius per nomenar nous funcionaris. S’han limitat al màxim les oposicions i concursos públics per no ampliar les plantilles (més aviat s’han reduït), tant a la sanitat com a l’ensenyament o en altres àmbits, com és el cas de la plantilla municipal a Rubí. En canvi, els càrrecs de confiança en general han crescut (Rubí no n’és el cas, doncs han disminuït substancialment).

El passat 27 de gener es podia llegir a Critic.cat el següent sobre la Diputació de Barcelona:

… la despesa en càrrecs de confiança ha passat dels 2,52 milions del 2010 als 3,4 del 2013. Actualment hi ha 46 càrrecs de confiança per a 51 diputats. S’ha arribat a donar el cas (per exemple a Astúries), que hi hagi més assessors que diputats.

Especialment en aquests temps en què es demana austeritat, retallades, en què es rebaixa el sou als empleats públics…   Són necessaris els càrrecs de confiança? És just el sistema de la seva elecció?  Nosaltres creiem que no és lícit que unes persones  posades “a dit” des del partit facin de pont entre els polítics que han de marcar les línies generals  i els tècnics, que han d’haver demostrat que poden executar perfectament les tasques de gestió que la ciutat necessita. És més, creiem que és certament ofensiva la idea de que els tècnics que ocupen els seus llocs després d’un procés obert, amb les titulacions i exàmens corresponents i una experiència laboral, no siguin mereixedors de la “confiança”.

Cal afegir la part perversa de l’interès dels partits. En la immensa majoria dels casos, els seus sous estan inflats, ja que han pactat que una part la donaran al partit. És a dir, que els càrrecs de confiança s’utilitzen per contractar amics, i per finançar els propis partits.

A més, a Rubí cada grup municipal, excepte el d’ACR, té el seu assessor. Els partits que governen, a més, tenen persones treballant com a càrrecs de confiança. Creiem que si un grup polític necessita assessors se’ls ha de pagar amb els seus propis recursos. El proper mandat hauria de ser el primer en corregir aquesta mala praxis. I els que diguin que no tenim raó, que ho demostrin.

Article opinió: “Confiança en els càrrecs tècnics, no en els càrrecs de confiança”